31/08/2016

Front d’Alliberament del Cafè

3 min

M’han dit que s’acaba l’estiu. Vols dir? Jo crec que no. D’acord, jo no compto, però som més els que ho pensem. Doncs això. Podríem estar d’acord que l’estiu s’estigui acabant a París, a Berlín, a Londres o a Santa Maria de Centelles, però a Barcelona? No. La canícula, vestida amb passamuntanyes, està amenaçant la tardor, l’hivern i la primavera pistola en mà. I com suen. El canvi climàtic està desembarcant a Barcelona per culpa d’una amenaça: el cafè. Una planta de destrucció massiva. Precaució, amics terrícoles, animals, minerals i altres vegetals.

AVÍS. Aquest diumenge un barceloní escrivia una carta (a La Vanguardia ) en què denunciava que bars del centre de Barcelona no serveixen cafès a les terrasses. El cambrer et diu que pots prendre una cervesa, un refresc, una sangria... però un cafè, no. El cafè és barat i costa de fer. I moltes terrasses s’han convertit en fàbriques de l’explotació industrial líquida. El cafè, com els calçotets de punt per a aranyes, diuen que és improductiu. Però en aquesta vida, fins i tot els que creuen a no creure, creuen. I jo tinc fe. En els gats, la farigola, els pastissets de crema... Crec. Moguts per una espiritualitat de post panxa plena, dimarts un amic meu (comerciant de la zona) i jo vam pelegrinar a una terrassa del centre de Barcelona per fer un cafè. Placeta del Pi. Darrere la basílica de Santa Maria del Pi. Davant de taules buides en dos bars ens van dir que no podíem prendre cafè a la terrassa. Un dels locals ens va oferir el règim d’apartheid cafeínic: prendre’l dins del bar. Anàvem curts de neurones però crec que si haguéssim demanat un pollastre rostit al carbó de corral carbonitzat, una paella pintada amb retolador fosforescent, una cisterna de sangria feta per l’àvia química i un cafè... segurament s’hauria demostrat que sí que es pot servir cafè a la terrassa. No és cap anècdota. És un fet. La revolució s’apropa. Proletaris cafeters barcelonins, uniu-vos!

QUAN VA COMENÇAR TOT? No ho sabem. Seria necessària la prova del carboni 14. O que l’agent 007 colombià del cafè Juan Valdez i la seva mula Conchita ho investiguessin. Però des de fa anys hi ha queixes sobre la impossibilitat de prendre un cafè en terrasses de Barcelona. Què ens espera? ¿La persecució i eliminació total dels cafeters de terrassa? La creació de clubs de cafeters de terrassa clandestins? ¿Caldrà un Front d’Alliberament de Cafeters de Terrasses amb representació al Parlament? El futur, com el cafè, és negre.

EL CAFÈ és el despertador dels països. Així va despertar Itàlia, injectant màquines de cafè a tot el planeta. Així va despertar la Catalunya del segle XIX i el XX: amb cafè en vena. No es pot explicar la nostra cultura sense els cafès a les terrasses de les Rambles, als carrerons de la Barcelona vella, a tots els pobles del país. A base de tones de cafè es va crear una indústria, una literatura, un periodisme, una ciència... El cafè ha estat l’espelma i la bombeta encesa dels creadors i treballadors. El cafè ha estat la primera xarxa social del país. El cafè és petroli per a les idees. El cafè és un ascensor interclassista. El cafè és el mirall de la realitat. Nervi. Energia. Electricitat. Productivitat. Diàleg. Espai i temps. Per això diuen que el cafè és negre com l’infern, fort com la mort, dolç com l’amor. Segurament perquè té el gust de la vida. Segurament perquè el cafè també mostra la pell esgarrapada d’una cultura. I, segurament, perquè el cafè també és un model de ciutat i ciutadans. La pugna entre una ciutat desperta i una d’adormida. La lluita entre els ciutadans que obren els ulls i els que els acluquen. Tot concentrat en l’ull d’un cafè lliure, en una terrassa lliure, d’una ciutat lliure.

stats