Publicitat
Publicitat

EL BELL ESTIU

Pirineus d’animals que parlen

A la segona meitat del segle XX als estius dels Pirineus es ve a sentir els grans contes de la natura

Un llit buit. Un parell de sabates esbarriades. Paper de fumar oblidat. Un calendari congelat a la paret. Portes i finestres guarnides de claus. Cases només obertes pel martell de la neu. I veus d’animals propietaris de la natura. Benvinguts al museu d’absències. Montgarri (Vall d’Aran). L’estiu de 1960 els estiuejants pugen a veure el santuari romànic de Montgarri. I s’aturen davant aquell pessebre fantasma. El poble abandonat. La gent va fugir. Com en molts pobles dels Pirineus catalans. Els anys de la dictadura són els dels grans èxodes. Cap a la ciutat. Escapant d’una vida duríssima. Marxant, a contracor, de l’únic govern etern: l’arbitrària natura. Que s’esvalota, demana, crida, gemega... i, de sobte, calla. T’obliga a viure en silenci. Et gronxa i parla fluixet.

Cal parar l’orella per sentir-ho. Cal posar diàlegs a les cases buides. I paraules a les muntanyes i als llops. Aquí tot parla. Aquí s’han explicat totes les històries del món i d’un país. Els Pirineus són l’ storyteller català. La geografia de les faules, llegendes, contes. La llibreria oral més gran de Catalunya. El país mitològic. Perquè quan no trobem respostes a la vida neix el mite. Hi ha veritat i mentida. I la mitologia dels grans estius de masses als Pirineus va arribar tard. Aquí l’estiu feia la migdiada. Aquí, durant els cinquanta, els seixanta, s’estiueja per sentir els contes que explica la natura.

Els anys de la dictadura són els dels grans èxodes. Cap a la ciutat. Escapant d’una vida duríssima

Hi ha un conte. Quan nevava, als Pirineus, i ho feia malbé i ho aïllava tot, la gent deia que era un càstig diví. La mitologia, com l’energia, es transforma. Avui aquella neu és un regal del cel. És or blanc: l’esquí. I el riu demoníac són celestials esports d’aventura. Així tots els colors tenyits de l’auca. Però durant la segona meitat del segle XX, els turistes es forgen al sol escut d’or medieval del Pallars. Pesquen truites a Llavorsí. Mig adormits. I després prenen aperitius narcòtics als primers hotelets moderns. Hipnotitzats pel Noguera Pallaresa mentre els explica un conte. El sol nòrdic fi del món de la Vall d’Aran. El sol mel de la Cerdanya. El sol galeta del Ripollès, la Garrotxa. El sol peix de l’Alt Empordà. Tots parlen. I els cims de sabata d’agulla. I els llacs d’aigua de congelador. I els boscos de pel·li de por que acaba bé. I les guineus presumides. L’excursió, l’ascensió, el badar, és un conte. I les termes i balnearis on es remullaven els romans i els besavis. I el museu gratuït a l’aire lliure i les galeries interior d’art pop d’un Romànic que va tocar el cel a la Terra. I el paisatge portat al plat a taula. Estiuejants que vénen, tornen, per sentir contes. La majoria casolans, familiars. D’altres curiosos, despistats. I aventurers, esportistes. Tots silenciosos. A punt per sentir els contes naturals dels Pirineus. Perquè diuen que, aquí, als inicis dels temps, els animals parlaven i els homes emmudien. I el conte d’estiu encara, en molts llocs, és veritat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT