Publicitat
Publicitat

EL BELL ESTIU

Retorn al futur

El càmping és el retorn als orígens però amb comoditats de la modernitat

L’evolució humana és una tenda de campanya. El càmping és estiuejar com un “primitiu” “sense oblidar les comoditats de la moderna civilització”. Primer el van practicar els pioners, després els esnobs i finalment la multitud. El càmping és un cordó umbilical amb la natura. Patirà humitat, calor, fred, set, gana, les visites sense trucar “d’animalots de tota mena”... però se’l recompensarà amb l’espectacle del big bang de l’existència. Els focs artificials de la Terra brindant amb una pala per matar mosques i mosquits. Serà un primitiu civilitzat. El càmping és el camí: “El càmping no el fa la tenda, sinó la vida sota la tenda”. Gasolina. A la carretera.

A peu, en bicicleta, motocicleta, automòbil, canoa, tren... fins i tot en avió. En una cala de la Costa Brava. En una pineda del Montseny. A l’ombra dels Pirineus. Amb una tenda mòbil o en campaments permanents. Catalunya, als anys trenta del segle passat, ja entra a jugar la lliga del càmping planetari. El Càmping Club de Catalunya (nascut el 1924) patrocina el primer aplec internacional amb el Camping Club of Great Britain and Ireland (els pioners) a Valldoreix. I els campaments generals de Catalunya entre 1931 i 1935. El càmping és l’estiu prêt-à-porter inventat a inicis d’un segle XX que, de tan gran, immens, esmunyedís, ho vol domesticar tot. El càmping és un simulacre d’amansiment urbà, infantil, de la natura. El bumerang fabril que per uns dies vol retornar als orígens. A la placenta de la mare terra.

El càmping és l’estiu 'prêt-à-porter' inventat a inicis d’un segle XX que, de tan gran, immens, esmunyedís, ho vol domesticar tot

Catalunya és un plató natural. Hi ha de tot: platges, muntanyes, planes, turons, rius, sol... Tot apamat com una col·lecció de decorats d’un Hollywood mediterrani a l’abast de la mà. A punt per a qualsevol gènere cinematogràfic a la pantalla del paisatge. El bon clima és un skyline permanent. Per això es pot anar de càmping, pràcticament, tot l’any. Per això els britànics, els inventors del càmping enmig de boirines i xim-xim, arriben a Catalunya i “experimenten ací una transformació paral·lela a la que sofreix la llavor de la patata anglesa així que la planten als camps del Maresme”. Muden la pell. Es tornen gambes salades. Muden el caràcter. Es tornen carquinyolis riallers. I “quan tornen al seu país fan propaganda”. I arriben més anglesos. Així es planta la llavor del turisme. I encara es pot plantar més. Perquè la pitjor collita és no sembrar.

El 1936, plantades a la vora del pirinenc llac de Sant Maurici, dues tendes de campanya. Sportmen catalans que pugen a llom de muls un fràgil caiac. Pioners. Naveguen amb vela pel mirall d’aigua que s’emmiralla amb la mola rocosa dels Encantats al fons. La muntanya que parla de la llegenda de petrificacions humanes. S’atura el temps. Una instantània. I aquella és una llavor de l’esdevenidor d’esports d’aventura. I del bufet lliure de càmpings. D’una indústria. D’un estil de vida socialitzant l’estiu. Com sempre: primitius i civilitzats. El càmping és el demà. És el futur al passat.