02/08/2016

Zebres sacrificades a la platja

2 min
Zebres sacrificades a la platja

El dit de Colom assenyala Amèrica, però tothom mira a una altra terra promesa. Eureka! El vaixell de principis de segle XX és un cotxe de dos pisos. Salpa de l’estàtua de Colom. A l’horitzó dit nerviós, el nou continent: la Barceloneta. Els barcelonins descobreixen la platja. Precaució, amic conductor. Hi ha perills fosforescents, monstres insubornables. Hi ha de tot, a la platja. Però hem d’anar a la recerca del tresor. “Encara és el meu record aquella època en la qual el mar era mirat com una immensa medecina de color blau una mica perillosa i de la qual no es podia abusar gaire”, feia veure l’escriptor Josep Maria de Sagarra. Així és, Doctor. Els banys de mar són la recepta gratuïta del servei sanitari de l’aigua socialitzada. Si vostè no es pot pagar un balneari, vagi a l’infinit genèric. És igual, tota l’aigua és bàlsam. Però no hi ha curació sense patiment. Moderació. Sacrifici. Valentia. Anar a la platja és una aventura.

Les sardines humanes agermanades al cotxe de dos pisos. Carregats. Esgotats. Esbufegats. Fer salut sempre pesa. La sorra fa de balança i centenars de sardines humanes es mouen a velocitat de pel·lícula muda com si intentessin equilibrar el mar forçut, corpulent. Calma. Sacrifici. A les armadures, soldats. Les casetes de fusta són els castells. A dins, bancs i penjadors de roba. Hi ha feina. Tic-tac...

Surten elles. Cuirasses de capes de franel·la. Ribetejades, guarnides, amb ratlles de defensa. Al cap, un casc gorra d’hule per salvar els cabells dels atacs de les ones. Protegides íntegrament. Gairebé no es veuen els turmells. Els braços respiren tímidament. Cal evitar les ferides de la immensitat del mar social, moral, decent. Surten ells. Barnussos armadura de tovallola blanca de dalt a baix. I abans del primer esquitx en primera línia d’atac exhibeixen el vestit de punt. Tallat a l’altura dels colzes i per damunt dels genolls. De ratlles horitzontals. Les sardines humanes es transformen en zebres. Cauteloses. Atentes. Amb vista i oïda ultrasensibles davant la immensitat del perill del desert blau. A l’assalt.

Metralladora d’esquitxos. Més que banyar-se, remulli’s, diu el Doctor. Suqui’s. Com si fos un melindro. Una miqueta. Un poquet. Una estoneta. Però agafi’s a les llargues cordes estacades a la sorra. Arriben fins a l’aigua i fan que els banyistes semblin una barbacoa de pintxos de zebra remullada. Ah! I per moltes carabasses flotants que dugui lligades, no se’n fiï: el mar no hi entén de fruita. Ja està. Surti! I tapi’s. Sobretot tapi’s! Ara que és una zebra al bany maria posi’s sota el tendal. Res de bronzejats. Com més color llet més salut. Au, a cobert.

El tendal és el campament militar de la xafarderia. El safareig per embrutar tafaneries, rumors. Aquí es despulla totes les zebres humanes amb un bomba cop d’ull i un míssil monosíl·lab. Letal. Anar a la platja és una batalla. Una guerra. Una mortificació. Potser pel mar perillós, però també per no deixar de sentir el bacallà homínid sacrificant-nos en canal amb tots els ganivets a la boca: “A quaranta anys, deixa’t de banys”.

stats