Misc 25/11/2013

Un fruiter respon a la pregunta

i
Francesc Canosa
3 min
Un fruiter respon a la pregunta

En dies de la pregunta fem-nos una altra pregunta: els catalans som més nord-americans que europeus? Potser hi ha una resposta als fruiters de Lleida. Anem de patac a l'arbre per interrogar-lo.

El 1914 la Mancomunitat de Catalunya (l'any vinent farà un segle) llança els seus homes pel món: paracaigudistes a la captura de tendències. L'enginyer Ramon Sala Roqueta aterra a la Vall Central de Califòrnia. Aquí es produïen un terç dels aliments dels Estats Units. És The Golden State, la Califòrnia de la febre d'or. Però el segle començava fent brillar l'or dolç: la fruita. Milers i milers de fruiters per alimentar milions d'estómacs de la futura societat del benestar.

Sala obre els ulls i queda enlluernat: "Catalunya està ben plaçada a Europa, cap té el cel com nosaltres, essent, per tant, l'únic país capaç de produir en quantitat per abastir les ganes de fruita dels 400 milions d'europeus". Quan torna se'n va a Balaguer. Fabrica or dolç: la primera plantació de fruita de Catalunya amb voluntat comercial. Aquesta és la llavor de la Terra Ferma com a potència fruitera.

A partir d'aquí florirà una cosa molt catalana: el patchwork . El país està fet de cassigalls, de bocins, d'hortets... El país de cadascú-té-un-tros-de-terra. I la plana de Lleida acaba sent un patchwork cosit per pomes, peres... Amb això no s'explica només una economia independent, sinó també un caràcter, una política, un poble que va per lliure. Mireu: "Europa, fins avui, sempre està pensant en la Revolució Francesa, llibertat de grups, no d'individus. Catalunya és més de llibertat d'individus, i aquest pensament és més americà que europeu", m'explicava un dia Charles E. Ehrlich. Un nord-americà que va aprendre català amb textos prefabrians a Harvard. Els catalans li semblen tan curiosos que fa una tesi doctoral sobre aquestes criatures.

Un ianqui, amb accent de Banyoles, demostra que la Lliga Regionalista, el partit d'Enric Prat de la Riba, el partit que crea la Mancomunitat, és el primer partit modern de l'Estat, perquè té idees, té un programa: vol canviar les coses. A fe de Déu que les va canviar: la Catalunya del segle XXI viu de la del segle XX. Tota l'obra de la Mancomunitat continua dempeus (la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Escola Industrial, el servei Meteorològic, Geològic, etc.). La Mancomunitat és el nus d'un guió que té l'inici el 1714. La Mancomunitat és el quilòmetre zero: construir la Catalunya endins i la Catalunya enfora, la voluntat de ser al món, per això Sala vol envair Europa de fruita. Tot queda plantat a la terra.

Per això, tot i el coitus interruptus de la Guerra i la dictadura, als anys seixanta i setanta, la fruita lleidatana acabarà desembarcant a Europa. Per això la pera llimonera és un dels primers productes que fa pam i pipa a l'autarquia franquista: ja entra a mitjans dels cinquanta per una Europa i per una Alemanya on l'exèrcit nord-americà fa de guàrdia urbà. Sí, la fruita de Lleida penetra gràcies als soldats ianquis: ells en seran els primers consumidors i distribuïdors. I després Europa anirà caient rendida a la fruita. És la repera. La raó? Madurava abans. Així es podien envair els mercats ràpidament. És la reconeguda cultura del brillo, d'anar per feina. La suma de tots aquells pagesos i comerciants que amb els seus bocins de terra feien una Europa de colors fruita: la llibertat individual que construeix la col·lectiva.

Però, curiosament, si els homes de la Mancomunitat tenien una mirada única amb una doble visió (enfora i endins), és dintre casa que fallem. El 1923 s'instal·la la primera central automàtica telefònica de tot l'Estat a... Balaguer. Avui en moltíssimes zones de Lleida, del país, és millor comunicar-se amb la xarxa de senyals de fum que amb la de telefonia o el 10G. La falta de cobertura és com un formatge gruyère . Vam viatjar als Estats Units a la recerca d'or dolç, vam inundar Europa, vam posar els primer telèfons i ara ens costa parlar per telèfon o enviar un correu. Ens costa respondre. ¿Llibertat individual o llibertat de grups? Però en els moments claus és més important la resposta que la pregunta. La contestació la va donar el filòsof Francesc Pujols al seu amic Rafael Moragues. Moragues li diu: "Si tu fossis nord-americà, amb el que has escrit i publicat series conegut a tot el món i tindries els milions que volguessis". I Pujols respon: "Ja ho crec. Però si jo hagués estat nord-americà, no se m'hauria ocorregut el que se m'ocorre essent català". Sí, la resposta és a la terra: som fruiters lleidatans.

stats