Publicitat
Publicitat

Sota les llambordes, la platja

L’actor Joan Lluís Bozzo sap llegir els llavis. I des de la tarima proclama: “Quan siguem independents ja no ens haurem de trobar aquí i podrem anar a la platja”

El metro de Liceu escup un home. Desorientat. Dubta. Dos segons. Tria el carrer de la Boqueria. Gamba com un guepard. Deu tenir un detector de turistes perquè els dribla mode Messi urbà. Les sabatilles esportives ballen. El pantalonet curt festeja les cames morenes. La samarreta vermella juga a enlairar-se. Gamba, gamba... i quan arriba a la Plaça Sant Jaume encara queden més de tres quarts d’hora perquè comenci l’acte de suport al somni independentista del 27-S. Sua. Esbufega. Mira i els veu.

Samarretes vermelles i grogues de la V de l’any passat. I moltes estelades de capa de superherois del dia a dia. Estelades planxades. Sense arrugues. Estelades que semblen noves. Estelades que diuen que porten unes quantes batalles. Escamots de jubilats o prejubilats (com l’adolescència ja mai saps on comença i on acaba). De samarretes, camises de ratlles amb els dos botons desbotonats, pantalons curts, llargs, sabatilles esportives, sandàlies, sabates reixades... Uniformes d’agost. De Platja. De Platja Sant Jaume. Amb unes llambordes calefacció com l’arena. Amb vanos d’aire condicionat. “Estic suant, però he de ser aquí”, diu la frase clònica als llavis clònics.

L’actor Joan Lluís Bozzo sap llegir els llavis. I des de la tarima proclama: “Quan siguem independents ja no ens haurem de trobar aquí i podrem anar a la platja”. Aplaudiments. Però ara encara s’ha de suar més. Es desplega un llençol de dimensions de planúria africana. Sota, centenars de persones. Microclima. Graus pujant les escales. Gotes de suor baixant les escales. Vanos refrigeració. Competències de vano: la noia del vano vermell i la padrina del vano amb estelada. La pista de ball. La macrocarpa festiva a la Platja Sant Jaume. Damunt el cel com una bola de discoteca: “11-S, omplim la Meridiana. 27-S, guanyem la República Catalana”.

Es plega el llençol com un formigueig. Es veu el cel. Clímax. Clímax de cossos i cordes vocals: “Guanyarem!” “Independència”. I Jordi Sànchez certificant que la Platja Sant Jaume “està plena de gom a gom”. El president de l’Assemblea apunta el cel de la Meridiana i el del 27-S: “Tornarem a guanyar democràticament l’Estat” i “Guanyarem democràticament al Parlament”. Ja ningú sent el sofregit de paella de les llambordes. Ja ningú nota la suor baixant amb tobogan per la pell. Només se sent: “Independència”. Però, ep, avisa Sànchez: “Teniu les samarretes ja d’aquest any?” Dubte. “Noooooo”, crida la Platja. “Aneu-les a comprar que s’acabaran”, adverteix Sànchez.

Samarretes. Samarretes d’estiu. Un dia d’agost. De converses de “tenim els néts a la platja”. Els néts, els fills, els pares, els avis... A la platja. Mentre ells omplen la Platja Sant Jaume. Com una postal d’estiu. Com l’avís d’una revolució de somriures. Suant com un agost permanent, però renovant samarreta i bandera. Rentades. Planxades. Ben posades. A l’hora. Com un Maig del 68, que comptats a la Plaça van viure, però desitjant que l’eslògan torni a fer la volta al món i sigui finalment veritat: “Sota les llambordes, la platja”.