Publicitat
Publicitat

ASTRONOMIA

La pedagogia de la Guerra de les Galàxies Naturals

Centenars de nens i grans veuen l’eclipsi a la Barceloneta com una classe a l’aire lliure

Fa cel de castell de comte Dràcula. Regalima un filet de préssec en almívar solar. El mar s’atonyina amb les mans. Les ones arriben com una ferida d’aigua oxigenada a la sorra de la platja de la Barceloneta. Stop. “Fa un dia carallot”, diu algú anunciant el realisme brut meteorològic. Esperarem. La filera de telescopis són com bateries antiaèries abans de la batalla. Soldats que passen l’estona explicant altres combats: “Dimecres hi va haver una tempesta geomagnètica”, comença a explicar Vicenç Castellote. Al costat, el seu telescopi com un míssil. Continuem la gesta: el Sol va a tot drap i ens envia partícules d’alta energia. Això pot alterar les telecomunicacions, els satèl·lits. “Uauuuuu”, fan uns nens amb boquetes de forat negre.

Castellote, com bona part d’aquest exèrcit de soldats amb estris que apunten al cel, és membre de l’Agrupació Astronòmica de Barcelona (ASTER). Parla de noves, supernoves, estels que esclaten... En una galàxia molt i molt llunyana. “Ho volem veure, ho volem veure”, criden uns nens que arriben com meteorits. Desenes i desenes de nens d’escoles de Barcelona. Desenes i desenes de terrícoles de tots els colors i mesures. Tots esperen el combat de la Lluna i el Sol. La Guerra de les Galàxies Naturals. L’estrena està anunciada a la pantalla del cel. A les mans, les ulleres fosques de 3D sideral. Les crispetes són els ulls que s’obren i es tanquen. Impaciència.

El Sol puja parsimoniós els graons del núvols. Darrere una mampara opaca només li endevinem el cos. “Quan el veurem, quan el veurem?”, repeteixen nens i grans. Impaciència. I volen amorrar-se al telescopi. “No veuràs res, amb els núvols que hi ha no el podem ni buscar”, repeteixen els soldats telescòpics. Buf, avorriment. “Bufeu, que marxin els núvols”, diu Castellote. I els nens bufen cara al vent. Més fort. Buf, bufar. Res. I aquests ullets de decepció terrenal.

Butaques de cinema mirant el cel

El Sol puja, puja i sembla que no sortirà de les golfes. El mar... i “uooooooooo”, una sirena humana que avisa d’un atac aeri. Crits. Aplaudiments. L’artista surt a escena i eclipsa. “Ja es veu!” Va, va. Els soldats del telescopi miren, remiren. Fan girar rodetes, botons. Va, va. Els terrícoles són butaques de cinema mirant la pantalla del cel. En la foscor. En la intimitat de l’ull humà solitari, es veu la Lluna. Com un tall de taronja arrencat de cop. Com una mossada de Dràcula al coll del Sol. Com un atac de pam i pipa sorpresa als microscòpics éssers humans. “La Lluna on és?”, diu un nen amb la llum oberta. “Entremig de la Terra i el Sol”, respon un soldat del telescopi. “És la Lluna de veritat?”, torna el nen emboscat pel cop d’efecte. “Sí!!!”

“Sí, sí, ho vull veure, ho vull veure”, criden fent el seu propi eclipsi d’ombres infantils al voltant dels telescopis. “Que guai!”, “Que xulo!”, “Com mola!”, disparen tots. “Poseu-vos les ulleres”; “Vigileu amb les potes de el telescopi!”, els dóna ordres pedagògiques Vicenç Castellote. La nota final són aquestes rialles d’eclipsi. Aquestes caretes de menjar pastís. Aquests ulls de veure un amic invisible cara a cara. Aquestes ganes de jugar...

“Corre, corre, se’n va”. I l’eclipsi juga a cuit i amagar amb ells. I se’n va. I torna. Com fent la rateta amb la llanterna a l’habitació a les fosques. Enganxa. Tots juguen amb aquest vídeo joc de la natura. Repeteixen. Fan mil i una preguntes per passar de pantalla: “¿L’has inventat tu, el telescopi?”; “I aquesta rodeta?”; “I què més es pot veure?” Castellote no para de respondre en una aula amb sostre de gavines. “A mi sempre m’ha agradat que la gent m’ensenyi coses”, diu. I ara ell, i els seus companys, no paren d’ensenyar davant l’atac per terra, mar i aire de desenes de nens i grans.

En una galàxia molt llunyana

Fa molt temps, en una galàxia molt i molt llunyana... Ell, de petit, mirava les estrelles amb el seu pare. Primer van ser els ulls. Els prismàtics. El telescopi. Què veu? “Fenòmens naturals que ens treuen de la nostra ignorància i ens posen en el camí correcte, que no som res, i això molts humans no ho entenen”. La pedagogia de la Guerra de les Galàxies Naturals.

L'