Un rebost per omplir de somriures

BarcelonaEls nens s’ho miren amb ullets d’olives negres. Somriuen amb tallets de síndria. Darrere seu tenen les millors estovalles del món: Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda i Christian Escribà. Uns companys de coberts per rebentar de riure: els minoristes Queco Novell, Agnès Busquets, Mireia Portas, Anna Bertran, Jordi Ríos i David Olivares. I el maître Josep Cuní. Tots quiets. Congelats.

Els fotògrafs disparen. Les càmeres graven. Tothom els mira. Els segons no paren de fer xup-xup. Però l’atac de supergana bota com una molla. Els nens mosseguen els periodistes: “Va, va, ja està!” A la taula i al llit al primer crit.

Obre La fàbrica de menjar solidari al Liceu. I Ferran Adrià i el periodista Toni Soler es treuen del rebost de la imaginació un concurs de cuina. Ingredients: alimentar el present, el futur. Nodrir l’educació, les oportunitats. Parar la taula de l’esperança per a tots aquests nens i joves que tenen el plat de la pobresa a casa i que gràcies al Casal dels Infants poden menjar somriures confitats de vida.

Al menjador del Liceu els minoristes queden dividits: l’equip dels pebrots vermells i el dels pebrots i peres verds. Els nens se’ls miren amb aquelles vergonyetes de braços i cames recargolades com espaguetis.

Tant és qui pebrots guanyi, perquè guanyaran aquests més de cinc mil nens i joves als quals el Casal fa costat cada dia. Tant és si els actors en dos minuts fan plats surrealistes: pizza de pagès freda, desconstrucció de torrada amb melmelada... Tant és si el jurat dels millors cuiners del món obre els ulls i Adrià, davant les desconstruccions infinitament desconstruïdes, exclama: “Ens hem quedat antiquats!”

Tant és perquè sumaran a taula més dels mil voluntaris que ja té el Casal. Res és important davant el bufet lliure de sinceritat, de veritat, de gana. Com quan el maître Josep Cuní li pregunta a una nena: “Em fas un petó?” I ella amb una mossadeta diu: “No!”

Tant és si al concurs esbojarrat els concursants no endevinen “Quina és l’elaboració que els animals cuinen per a nosaltres?” Tant és perquè la mel que compta és la que endolceix els nens dels centres que el Casal té als barris: Raval i Besòs (Barcelona), Sant Roc i Llefià (Badalona), Fondo i Santa Rosa (Santa Coloma de Gramenet), la Mina (Sant Adrià de Besòs). I també a Salt (Gironès). Abella de feina diària. Arna fidel. Mel.

Navalles per ser descobertes

Tant és si els concursants creuen que un plat de suposats macarrons és d’unes veritables navalles que esperen pacientment ser descobertes. La cuina és temps. Foc lent. Com el Casal dels Infants: des del 1983. El temps d’anar desant al rebost tots els aliments per quan arribi el moment necessari.

Com quan salten a taula els Young Fighters. El grup de nois i noies del Casal de Santa Coloma. Maridant a l’escenari el seu rap i l’indie pop dels Snooze, un dels grups barcelonins més nutritius d’aquest any. Els del Casal boten amb ganes de menjar-se el món: “ Esta es la historia de unos chicos que nacieron en el gueto, que salieron adelante, con esfuerzo y sin dinero, pero no tenían miedo, con sudor lo consiguieron, esto recorrieron y esta historia construyeron ”. És el rebost amb ganes d’omplir-se per cuinar somriures.