21/02/2011

Allò que li va dir l'avi dalt de la muntanya

2 min

Converso amb el filòsof Ferran Sáez Mateu i m'explica una escena que em deixa bocabadat. Hores després d'acomiadar-nos em continua rondant pel cap aquella imatge i crec endevinar-hi prou gruix per fer-ne un article.

Un dia de primavera de fa molts anys, quan era petit, el seu padrí Josep se'l va endur a caminar. Plegats van pujar al cim del Montmaneu. Feia vent i l'atmosfera escombrada permetia contemplar un paisatge amplíssim. El vell va estar-se una estona observant la plana, va alçar la mà i, assenyalant uns camps, va dir: això és blat i allò és ordi.

Quedo meravellat amb la simplicitat de l'anècdota. Un nen observa el seu avi i es fixa en la manera reposada i antiga amb què contempla el món. I passada mitja vida, la gran lliçó que recorda és que això és això i allò és allò. I deixant dita aquesta obvietat resulta que tot el món sembla prendre sentit. I pren sentit la vida sencera i la concatenació de generacions. I potser el més profund que podem dir és mira. I el més commovedor que poden arribar a contemplar és com algú mira. És difícil mirar les coses així en una ciutat, és difícil transmetre el mateix sentit rodó i absolut.

Quan observes una ciutat veus una maquinària, una superposició conflictiva de mil peces i relacions. En canvi, quan mires un paisatge hi veus fàcilment un organisme, tot ell mogut per la mateixa respiració pausada. En una ciutat et preguntes com tu encaixes en allò. Dalt d'una muntanya et preguntes com pot ser que allò i tu sigueu el mateix. Les persones que vivim en un ambient urbà tenim la mirada adolorida, nerviosa, esgotada per l'estridència constant de mil coses que contínuament ens criden. A la ciutat la mirada és desenfocada i borrosa, ràpida i inconsistent. Què es pot dir en una ciutat? Què es pot pensar? Què es pot entendre? Això és blat i allò ordi. No és possible dir això fins que no tens una certa edat. La mirada, al llarg de la vida, s'alenteix. Quan som joves la mirada no té paciència: busca i vigila en mil direccions. Fer-se gran és reposar la mirada, aturar-la en el que hem vist sempre i que ara guaitem amb fondària. El nen que observa com mira el seu avi veu com se li aturen els ulls. I entén que el que cal entendre del món és quelcom que ha de veure d'aquella manera. El nen que veu com l'avi mira, veu que l'avi entén, i entén que això és entendre.

stats