Fer el mort

Arribem a la sisena setmana i a la fase, crec, més fonda de l'estiu. Fins ara, pas a pas, l'estiu ens ha anat podant l'existència: obligacions laborals, amics que han marxat, bons propòsits que quedaran incomplerts o el vincle moral que ens uneix al món i que, en un altre moment, ens faria patir pels botiguers dels suburbis anglesos. Ens queda un últim vincle que ens uneix a la vida i que ja va sent hora de tallar.

Ja he deixat escrit aquí mateix que l'essència de l'estiu era la seva típica depressió. Però fa una estona, mentre surava a la piscina sobre un flotador de color estrident, m'he corregit. El pinyol de l'estiu no pot ser una experiència tan recargolada. Ha de ser una vivència més transparent i buida. Surant sense fer cap esforç, relaxant la respiració, tallem l'últim vincle amb el món, ens abandonem totalment.

I així, d'una manera ben simple, és com, any rere any, l'estiu ens recorda que un dia morirem, i que la mort és dolça. Amb gran exactitud aquest assaig s'anomena fer justament el mort. Passen uns minuts o unes hores i, quan posem el peu a terra, ja estem de tornada. Poc o molt hem peregrinat al fons de nosaltres, allà on no hi ha res. I ara tot pot tornar a començar.