La metàfora de conduir
Condueixo i penso en la meva vida. Com podria resumir-la en una metàfora? M'agradaria trobar-ne una de bona. Les metàfores ajuden a entendre les coses, atresoren un saber que, en ser sabut, alleugereix. Repasso les que han estat importants al llarg de la història d'Occident i en trio tres. La primera gran metàfora és la del viatge, el retorn a casa. És el paradís perdut per Eva i Adam. És Ulisses que lluita per trobar Ítaca. És el poble jueu que, a l'exili de Babilònia o Egipte, somia arribar un dia a la terra promesa. Gràcies a aquesta metàfora, des de l'antiguitat cadascú, en algun moment, ha llegit el seu desconcert com el d'un viatger que perd el camí. I ha desitjat tornar a la infantesa, als nostres ideals, a un lloc originari i segur.
La segona gran metàfora pertany a l'Edat Mitjana i és la roda de la fortuna. Avui som feliços i demà serem desgraciats. Tots girem en una gran sínia que no s'atura. Els poderosos perden el poder, la salut esdevé malaltia, la mort esdevé vida i tot segueix girant com els planetes o les estacions. Guerra i pau, fam i abundància, alegria i dolor. Estem sotmesos a un destí que ja no és tràgic com a Grècia, sinó cíclic, irònic, aleatori.
El fantasma és la tercera gran metàfora que explica la circumstància humana. Apareix a l'Edat Moderna, quan comencem a mirar dins de nosaltres mateixos amb desconfiança. El Quixot i els personatges de Shakespeare veuen fantasmes. Un fantasmes que som nosaltres mateixos i que acaben prenent forma científica amb Freud. La lluita és a dins, com amb Jeckyll i Hyde, com amb els personatges de Dostoievski.
Pensava això, conduïa i buscava una nova metàfora que em fes encaixar en el temps que m'ha tocat viure. I vaig entendre sobtadament que la millor era el fet de conduir. És una activitat que s'assembla molt a la manera com entenem la nostra consciència, un lloc on estem asseguts de manera confortable, en un interior que ha deixat de ser desagradable. No tornem a casa, fem quilòmetres, no tenim cap visió finalista, cap esperança. I hem de fer poca cosa: subjectar el volant amb fermesa i suavitat, anar seguint dolçament el traç sinuós d'una línia que no sembla tenir fi. És una existència segura, però no ens podem adormir. El nostre camí acabarà un dia, en un àrea de servei, en qualsevol hospital, i ja estarà. I tots conduïm igual.
