Publicitat
Publicitat

WIR: 80 anys de moneda local a la bolxevic Suïssa

El 2 de juny passat, en aquestes pàgines, en Gustavo Duch parlava sobre la possible implantació d’una moneda local a Barcelona. Feia referència, essencialment, a les monedes complementàries inspirades en els principis llibertaris de Gesell. En Gustavo citava també els orígens del WIR suís. Tanmateix, el que em va causar autèntica sorpresa va ser la presentació, a la seu de Pimec ara fa un any -sí, a Pimec-, d’una iniciativa per a la creació d’una moneda complementària a escala nacional: l’EuroCat. Tenia coneixement de les monedes d’intercanvi que cita Duch. També de la moneda complementària RES, implantada a Girona, integrada a la xarxa cooperativa nascuda a Bèlgica fa 15 anys, on aplega 100.000 consumidors i 5.000 negocis i mou 34 milions d’euros. A Girona va començar el 2012 amb 10 comerços, i ara se n’hi han acollit més de 350. També tenia referències del premi a l’emprenedoria social cooperativa (dotat amb 2.000 euros inicials i fins a 18.000 euros segons els resultats) que l’Ajuntament de Sant Cugat va atorgar el 2013 a la cooperativa Sinergia-360 per impulsar la moneda local eQ. Però no sabia res de l’EuroCat.

L’EuroCat sembla que s’inspira en el WIR, que circula a Suïssa des del 1934, fa més de 80 anys. L’origen del WIR, diuen, responia a la inestabilitat financera global i l’escassetat de divises dels anys 30. Ep!, res comparable a avui dia, on vas a parar, si l’accés al crèdit de les pimes i els particulars raja a cor què vols.

Certament, l’origen del WIR és llibertari (diuen que Keynes va escriure: “Crec que l’avenir aprendrà més de Gesell que de Marx”). La cooperativa Wirtschaftsring, que la va impulsar, tanmateix, va ser fundada per dos empresaris, Zimmermann i Enz, i era d’ús exclusiu per a petites i mitjanes empreses. Ultra l’ideal del diner com a simple instrument d’intercanvi, la idea era útil. Si pago a un proveïdor a 60 dies, és probable que ell necessiti abans els diners i hagi de demanar un crèdit i pagar interessos. Al seu torn, ell fa el mateix amb el seu proveïdor. Al final, només per la manca de liquiditat, tots hi perdem. O els serveis i els productes s’encareixen. O hem de plegar perquè no podem fer front a un pagament i el banc no ens dóna crèdit. Si ens reunim en una cooperativa on tots els que hi som acceptem una moneda complementària (el WIR), no fem cap al banc i ens paguem de manera immediata. Els préstecs es reserven per a les inversions. Els WIR, de circulació ràpida, resolen la tresoreria. Com que tots l’accepten voluntàriament (suportats pels actius de les empreses primer, i pel capital cooperatiu després), es crea un cercle de confiança i cooperació. Brillant.

Progressivament, es va perdre la idea llibertària inicial (és a Suïssa...!). Una idea, però, que perdura al JAK Bank de Suècia, fundat també als anys trenta, una cooperativa que avui té prop de 40.000 socis que es presten diners sense interessos.

Avui dia, el WIR Bank, amb interessos, opera amb WIR (només entre empreses) i amb francs suïssos (també per a particulars). Té més de 60.000 usuaris corporatius (el 17% de les empreses suïsses, 2,1% del PIB suís) i una facturació anual d’1,5 milions d’euros. Té un fons de 2.590 milions de francs suïssos i 768 milions de WIR (equivalent a un franc suís, ara més o menys un euro), i uns beneficis de 13,5 milions.

Aquestes iniciatives provenen de la societat civil (llibertària o no). Pimes i consumidors s’apleguen en cooperatives. Ara bé, algunes administracions s’hi han implicat. En Gustavo Duch cita Bristol (437.000 habitants), on la primera decisió de l’alcalde electe el 2012 va ser cobrar íntegrament el seu salari en Bristol pounds, unamoneda local creada el mateix any. Avui, allà s’hi poden pagar els impostos municipals. Ai las.

Ni Suïssa, ni Suècia, ni Bristol, ni Girona, ni Sant Cugat, ni la Pimec, ni les xifres i les entitats que es mouen amb aquestes monedes complementàries semblen gens banals. I, fins i tot, un sistema robust d’aquest estil potser podria tenir sentit des d’una lògica independentista, sempre que un no s’imagini una transició on tot siguin flors i violes i romaní. Però, tu, com que ho planteja la senyora Colau, fot-li pel broc gros i avall que fa baixada.

No tinc la més remota idea de quin recorregut ni quina orientació tindran els colaus. Però, segons com es fes, si es connectés amb el RES gironí i, encara més, si es connectessin l’un i l’altre amb una iniciativa nacional com l’EuroCat, vés a saber. D’entrada, provaré de fer meva la màxima de Joan Fuster, “No faces de la teua ignorància un argument”, i pararé l’orella.