Publicitat
Publicitat

24-M: equitat i resiliència

Els ajuntaments són el pal de paller de la construcció d’una societat més justa. En els darrers vuit anys, l’acció de contenció dels ajuntaments a través de les cobertures socials, amb l’ajut de les xarxes solidàries organitzades i informals, ha evitat que una situació crítica arribi a ser insostenible.

Perquè hauríem de considerar insostenible que, segons l’ OCDE, els ingressos disponibles a les llars després de descomptar-hi els impostos i sumar-hi les ajudes socials, hagin caigut més d’un 5% de mitjana. I, encara més, que els ingressos del 10% més pobre de la població hagin caigut 7,5 vegades més que els del 10% més ric. L’índex de Gini, una mesura de la desigualtat, mostra un increment del 9% entre 2008 i 2013 que ens allunya de la mitjana europea. Segons els tècnics d’Hisenda, la pobresa a Catalunya ja afecta un total de 1.271.913 persones. Avui encara hi ha a Catalunya més de 500.000 persones aturades, de les quals més de 200.000 sense cap subsidi ni prestació. Més del 50% dels joves que busquen feina, no en troben. La desigualtat té accent infantil i femení.

A més, un altre gran grup, potser un 50% de la població, si atenem les estadístiques, no estan en situació crítica, però han vist reduïdes les seves expectatives vitals de manera significativa: joves preparats, aturats de més de 40 anys que no troben feina; llars amb dos sous i una pensió que ara viuen d’un sou... o d’una pensió.

Penso que els bons candidats i candidates tenen clar que la ciutadania catalana no vol sortir de la crisi consolidant aquest país desigual. Que la clau del model de ciutat i de poble que proposen ha de convèncer no només de les capacitats per sortir de la crisi, sinó de sortir-ne amb equitat. Això implica, encara, continuar amb la tasca de suport a la supervivència (alimentació, educació, salut i habitatge) amb la mateixa intensitat que en els darrers anys i, probablement, amb nous instruments. També significa tenir al cap quines eines té l’ajuntament per afavorir nous nínxols d’ocupació i d’innovació que superin el passat basat en el totxo i en dinàmiques sobrevingudes, que ens van dur a pagar entre tots els deutes d’empreses fallides i executius imprudents. En definitiva, cal avaluar les propostes municipals per continuar la tasca de contenció a favor dels més febles, i per liderar i donar suport a iniciatives emergents més enllà del totxo. Crec que els ciutadans votarem a qui ens convenci que té capacitat per liderar honestament aquest desafiament.

D’altra banda, a través de la planificació i la gestió que els són pròpies, els gestors municipals tenen la clau per fer front a un altre repte majúscul del nostre país: la qualitat socioambiental de les nostres ciutats i pobles. La gestió de la mobilitat per fer-la més eficient i millorar dràsticament la qualitat de l’aire; la rehabilitació energètica i la generació distribuïda per contenir la nostra dependència; la gestió del patrimoni natural que ens ofereix serveis ecosistèmics i és un actiu per a la diversificació del turisme; les accions per adaptar-nos al canvi climàtic que ja estem patint, i per liderar-ne la mitigació perquè no excedeixi els llindars crítics... En definitiva, eines per construir ciutats i pobles més resilients, és a dir, capaços de sobreposar-se a les pertorbacions sobrevingudes, ambientals i econòmiques i, per tant, que vetllin per la qualitat de vida de tothom. Les conseqüències de menystenir els reptes socioambientals ens afectaran a tots i cadascun dels ciutadans.

I vet aquí que els dos reptes conflueixen. Resolent reptes ambientals i energètics locals es pot generar ocupació i millorar les condicions de vida de tothom. Es poden generar solucions útils a escala local amb opcions per esdevenir globals, tant per exportar-les com per captar l’atenció d’inversors amb visió de futur. Nous llocs de treball, activitat econòmica en sectors emergents, més equitat, reindustrialització, serveis avançats, tecnologia al servei de les persones i l’ambient. Una combinació necessària: equitat i resiliència.

La decisió de vot el 24-M de cadascú respon a un conjunt de factors personals i intransferibles, malgrat que alguns analistes, alguns candidats i alguns opinadors s’entestin a provar de simplificar la capacitat de tria dels ciutadans de Catalunya segons cada circumstància. Ara bé, fóra bo que triéssim bons equips per fer front a aquests dos reptes. N’hi ha d’altres, esclar. I cadascú té les seves prioritats, del tot respectables. Però sobre aquests dos, l’acció municipal és crucial, i la urgència, peremptòria.