Publicitat
Publicitat

CARA A CARA. NUCLEARS O RENOVABLES?

La transició cap a les renovables

L'energia nuclear té un gran avantatge: no es generen emissions de gasos amb efecte d'hivernacle durant la generació d'electricitat. És un avantatge prou significatiu per analitzar si es tracta d'una tecnologia per al futur, atès que hem de fer front al canvi climàtic. Malauradament, té massa inconvenients.

El primer és la seguretat. Des de l'accident de Txernòbil el 1985, el nombre de reactors actius ha crescut molt lentament. Se'n construeixen pocs i es van tancant els antics. Actualment n'hi ha 439. En els darrers quinze anys la capacitat instal·lada ha passat de 350 GW a 375 GW, poca cosa. Més de 300 reactors tenen més de 25 anys. El drama de Txernòbil fou determinant. És cert que just abans de l'accident de Fukushima hi va haver una certa revifada, sobretot pels plans xinesos. Però la Xina, Alemanya i França han aturat o ajornat els seus plans, i el Japó, una gran potència nuclear, planteja un redisseny radical de la seva política energètica. Lògic. Els efectes de l'accident, encara no resolt, duraran dècades. Els factors de risc són massa variats: tecnològics, errors humans, terrorisme, desastres naturals. Per no parlar de la ratlla prima entre els usos civils i els militars. La forta nuclearització de França (75% de la generació elèctrica) va començar per enriquir urani i esdevenir una potència militar. Els dubtes actuals sobre l'Iran tenen precedents.

El segon inconvenient és el preu i l'amortització. Una nova central nuclear costa uns 6.000 milions d'euros d'inversió i vuit anys de construcció, pel cap baix. Per això el 70% dels costos s'imputen durant 30 anys (40 des del 2004) a l'amortització de la inversió inicial (fetes fins ara amb fortes ajudes públiques). Mentre es construeix, esclar, no es genera electricitat. En deu anys a Espanya s'han instal·lat 20.000 MW eòlics, equivalents a cinc reactors nuclears. S'executen en menys d'un any, a molt més baix cost, entren en funcionament progressivament i l'amortització és de 15 a 25 anys. És cert que estem subvencionant les renovables, però l'energia nuclear sense l'avantatge que li concedeix el sistema tarifari espanyol i l'extensió progressiva de l'amortització tampoc mostra uns números gens brillants. La francesa Areva congela el seu pla d'inversió a la Gran Bretanya "perquè no pot assegurar els beneficis als seus accionistes", diu el director. Mentrestant, Enel, amb seu a la desnuclearitzada Itàlia (per referèndum), obté 900 milions d'euros de les centrals catalanes, espanyoles i eslovaques, la majoria de les quals han superat ja el període d'amortització i foren construïdes amb recursos públics.

El tercer gran inconvenient són els residus. Les centrals nuclears en actiu generen anualment unes 10.000 tones de residus altament radioactius. Contenen isòtops radioactius transurànics persistents com ara el Tecneci-99, amb un període de semidesintegració de 24.000 anys; el Iode-129 (15,7 milions d'anys), i el Neptuni-237 (dos milions d'anys). Em pots assegurar un lloc estanc per aquest període de temps? Mantenir-los a les piscines de les centrals és una mala solució. També ho és organitzar una rifa per decidir on han d'anar. Calen criteris tècnics molt acurats. En qualsevol cas, no sembla lògic apostar intensament per una tecnologia que genera aquests passius de tan llarga durada i perillositat per als éssers vius.

Per aquests motius, la molt nuclear Catalunya (el 50% de l'electricitat prové de tres centrals, dues a punt d'arribar als 30 anys) hauria d'abordar decididament el seu futur energètic, tal com proposa l'Agència Internacional de l'Energia, per la via de la intensificació radical de l'eficiència i l'impuls de les renovables. La biomassa (residus forestals, agraris i no especials urbans) i el canvi de petroli per gas ens ajudarien a fer front a la transició. Respecte a les nuclears, primer caldria fixar data de tancament. Després, trobar un lloc adient per al dipòsit definitiu dels residus. Finalment, els ingressos de les centrals ja amortitzades haurien de servir per finançar aquest canvi i la dinamització econòmica dels municipis nuclears, com apuntava l'economista Josep Garriga en el seu Pla Pont del 2006. Mentre en parlem, ja estem fent tard.