“Digue’m Jesús”

Comprèn la sorpresa quan el visitant descobreix que ell, el director de seguretat i manteniment de l’abadia de Montserrat, és un guàrdia civil. Fins i tot el diverteix, però Jesús Alcantarilla ho ha hagut d’explicar moltes vegades, començant per la singularitat del nom i el cognom -“Totalment real”, apunta, divertit- i acabant per la singularitat enorme que un guàrdia civil s’hagi acabat convertint en una peça important per al pare abat, en termes de seguretat del monestir. És sevillà, va néixer el 1962 i el fet de ser macareno, com diu, va fer que en entrar a treballar al santuari (2007) sentís un “lligam espiritual” amb els monjos. “Però vostè és guàrdia civil! -li dic-, i Montserrat un símbol catalanista”.

Alcantarilla, responsable (repeteixo) de la prevenció, protecció i salvaguarda interna dels monjos i de tot el que fa referència al recinte benedictí, somriu: entén que es faci estrany que un guàrdia civil treballi en un símbol com Montserrat. “Per als monjos no ho és gens”, diu, i afegeix: “Més aviat diria que ser guàrdia civil hi ajuda”. Ho diu en el sentit que, per més que costi de creure, hi ha una entesa fortíssima que els uneix, sobretot en conceptes com humilitat, disciplina i una sèrie inacabable de valors que els lliga: “La confiança -recalca- amb la comunitat és total i absoluta; a més -assegura-, sempre m’han tractat de meravella”. Amb persistència, afirma: “La seguretat és el primer”. I ho amplia explicant que, tot plegat, és la suma de mentalitat i actitud. “Dos milions i mig de visitants a l’any -diu- no són cap broma”. I també: “A mi m’agrada auxiliar -remarca- la gent”, i dóna a entendre que la resta, per a ell, es mou per sota d’aquest pla. Els monjos estan encantats amb ell, així que és evident que cal aprofundir en el seu dia a dia, i espero que el lector estigui assegut.

Alcantarilla va arribar a Catalunya el 1982, destinat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Celoni, però de seguida, impulsat per aquesta necessitat d’ajudar (“Ho faig perquè ho sento”), es va especialitzar en seguretat. Ha treballat d’escorta personal a la casa reial, i també a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser director de seguretat del Museu Picasso (Barcelona). Mai ningú no volia que se n’anés. Més aviat era ell que buscava nous reptes. Repasso la quantitat de gorres que té al despatx, de tots els càrrecs que ha ocupat, sigui quin sigui el cos policial, i ressalta que, en l’actualitat, té una relació estreta i professional amb els Mossos -“Amb la policia del país”, remarca-. Alcantarilla és especialista en seguretat de museus i és president de Protecturi, l’associació per a la protecció del patrimoni històrico-cultural. Però el cop final arriba quan repassem les condecoracions. N’hi ha una de l’OTAN. “Això em va costar un preu personal altíssim: necessitava anar a la guerra de Bòsnia i Hercegovina i ajudar, així que vaig demanar que m’hi destinessin”. Va ser cap de destacament a Mostar, el 1998. L’experiència el va marcar. La conversa amb Alcantarilla fa un tomb. De cop, m’ofereix una cara inesperada. “Digue’m Jesús”, em demana, i cita el tros d’un conferència seva, sobre “com” evitar conflictes: “Matar -m’explica-és més fàcil del que es pot pensar. La història de la humanitat, des del mític Caín, és també la història de la violència. Tenim dades històriques de centenars de guerres, no hi ha any en què no n’esclati una...” I ressalta la importància del que ell anomena “judo verbal”, o sigui, millor parlar abans d’enfrontar-se, de la mateixa manera que exalça les quatre D, les contramesures de la seguretat: detecció, dissuasió, dilació i defensa.

Acte seguit em parla de “països amb ferides obertes permanents”, i aleshores, sense solució de continuïtat, com si en realitat tot fos la mateixa cosa, torna a fer referència al lligam amb Montserrat: “el tipus de vida cristiana que representen els monjos se’m fa molt propera”, i “la muntanya és un museu a l’aire lliure”. I amb la persistència d’abans: “Quedes esparverat de les coses que poden arribar a passar... La seguretat és el primer”.