Publicitat
Publicitat

RACONS

La Fina és de Blanes

Blanes, per a mi, és la lliçó inoblidable que em va donar una blanenca de pro. Algunes persones et queden associades amb el que t’han ensenyat

Blanes, per a mi, és la lliçó inoblidable que em va donar una blanenca de pro. Algunes persones et queden associades amb el que t’han ensenyat. Encara que no les vegis mai més, el record del que hi has après t’hi queda lligat per sempre: un amic italià em va descobrir que si engegues l’aigua freda de la pica quan hi aboques l’aigua bullent de la pasta, protegeixes les canonades de l’escalfor sobtada. Una gran idea i, des de fa anys, sempre que aboco les tallarines a l’escorredor, simultàniament faig córrer l’aigua de l’aixeta per compensar l’escalfor: llavors, la imatge de l’italià se m’apareix a l’instant, enganxat a l’acció que em va ensenyar.

Em passa el mateix quan em trobo amb un llibre subratllat o guixat. Em ve al cap la bronca que em va clavar una bibliotecària que hi havia a la biblioteca de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa, on vaig estudiar, que em va enxampar subratllant un llibre de text: em va posar en evidència i em va advertir de la gravetat del fet, que llavors no vaig saber entendre, pel simple fet que un llibre pot passar per moltes mans. Una gran lliçó. Cada vegada que em trobo un text ratllat, em ve al cap la bibliotecària del Peguera i l’efecte alliçonador que em va provocar l’esbroncada: no suporto trobar els llibres guixats, tot i que n’he guixat uns quants.

Blanes m’ha quedat associada a una experiència similar, de la mà d’una periodista molt coneguda, Fina Brunet, presentadora històrica, una d’aquelles cares clàssiques de TV3. M’hi vaig entrevistar fa uns anys, per qüestions de feina, quan la Fina era cap de comunicació del Síndic de Greuges. Quan ens vam presentar de seguida vaig notar que no era de Barcelona. “Sóc de Blanes”, em va dir. “Blanes!”, vaig fer, pronunciant-ho amb e tancada, tal com sonaria la e de també o de bomber, com fa molta gent de Barcelona. “I tu ets de Manresa? -em va dir, ofesa-: deus voler dir Blanes”; ho va pronunciar recalcant la importància de fer-ho amb la vocal neutra, com faries amb la e de cortines o sòmines. “Bla-nes”, va tornar a dir. Em vaig quedar garratibat.

La Fina em va comentar que era la seva batalla personal, com la de tanta gent de Blanes, que amb els anys, segurament per la influència abassegadora dels estiuejants, havia anat perdent la neutralitat en favor de la pronuncia castellanitzada. Vam passar una bona estona discutint el tema. Ens vam fixar que passava el mateix amb Pedralbes, amb el mateix problema que Blanes i en la darrera e, igual que passa amb el carrer Balmes, que la majoria té el mal hàbit de pronunciar com faríem amb la e de potser, com si Balmes fos un cognom castellà. A la Fina tot plegat no li feia gens de gràcia.

Més enllà de Blanes, vam estar d’acord que el cas més greu i divertit és Berga: no sé per quina estranya raó concreta, els mitjans de comunicació s’entesten a dir Berga amb la e oberta de cafè o merda, en lloc de fer-ho correctament amb e tancada, com faríem amb herba. Ens vam fer un fart de riure: dir Berga amb e oberta vol dir verga, terme més o menys fi per designar allò que seria la carn d’olla masculina. Dir Berga no és el mateix que dir verga : que als berguedans els hi canviïn la ciutat pel membre viril els deu fer la mateixa gràcia que a la Fina Brunet que li desnaturalitzin Blanes. Amb tot, té raó. Cada vegada que hi passo, en veure el nom de la població, tinc clar que algunes persones invariablement et queden associades a petites grans coses que t’han ensenyat, que la Fina és de Blanes i compte com pronuncieu la e.