Publicitat
Publicitat

RACONS: SABADELL

L’entrepà

Quan es tracta de Sabadell, sempre m’agrada recordar un dels seus fills il·lustres, un dels poetes i dramaturgs catalans més importants del segle XX, Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986), que es va batejar amb el pseudònim de Pere Quart, perquè havia estat el quart d’onze germans, dels quals, per cert, va ser l’únic supervivent. I quin supervivent, en el sentit estricte de la paraula.

El drama de l’Oliver, nascut al número 8 del carrer Jardí de Sabadell, va ser precisament haver pertangut a una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca, una nissaga ofegada i ensorrada per la mala gestió i les circumstàncies polítiques, fet que va modelar el perfil del poeta en una agror sublim, una mala llet proverbial, intel·ligentíssima, de crítica descarnada cap a la mateixa societat burgesa que representava.

La de l’Oliver és una obra escèptica i sarcàstica, l’obra d’un rebel amb causa marcada per les conviccions antifeixistes, per l’exili a Xile i el traumàtic retorn a Barcelona el 1948. Sense un ral a la butxaca i amb la fortuna familiar fosa, a més de criticar la burgesia, el sabadellenc va convertir-se en un antifranquista vehement, com n’hi ha hagut pocs. Fins i tot va passar-se tres mesos empresonat a la Model de Barcelona. Però, sobretot, a l’Oliver li preocupaven els efectes de la persecució franquista en el català, en la llengua parlada al carrer, per no dir l’escrita.

‘Bueno, vale, adiós’

Per a un home per al qual el llenguatge ho era tot, en tornar a casa i adonar-se que el català es trobava en un estat de decrepitud impensada, sentia vergonya aliena. El país s’havia venut l’ànima al diable. La gent deia buenu, vale, adiós ; l’Oliver es posava frenètic. També es deia bucadillu per designar el que altres miraven d’anomenar sandvitx.

En una entrevista televisiva amb Montserrat Roig, Pere Quart, malgrat tot, ho tenia clar: “Nosaltres [els catalans] som covards però som tossuts, som molt tossuts”, i recordava la passió per la llengua. Alguns recorden un Oliver ja venerable amb Pompeu Fabra sempre al costat. El consultava amb la mateixa assiduïtat fervorosa amb què insistia en la importància de la llengua, del seu conreu, la seva dignificació.

El 1959 va ser l’any de Vacances pagades, amb què l’Oliver va guanyar el premi Ausiàs March (Beniarjó) en la seva primera convocatòria. Ho llegeixo a L’inventor de jocs, publicat a Proa/Biografia, escrit pel seu nebot, el periodista i polític Ignasi Riera, on també explica que el jurat havia escollit Vacances pagades per unanimitat, després d’haver arribat a la votació final juntament amb He provat un gest amarg, de Pedrolo.

Riera també explica que el premi de poesia en castellà l’havia guanyat José Agustín Goytisolo. I el més interessant, que al cotxe d’aquest, diu Riera, van decidir anar a recollir el premi a Gandia.

L’invent

L’Oliver sempre explicava que va ser en aquest viatge que es van inventar la paraula entrepà. Ja en terres valencianes, van aturar-se i van demanar un sandvitx. La dependenta els va preguntar: “Aixina, què hi voldran entre pans?”

Sembla mentida que la paraula arrelés amb tanta força; encara més que aparegués en un ambient i una època tan hostils. Però la paraula va quallar i, abans que res, demostra que la connexió del poeta de Sabadell amb el carrer, la realitat i les necessitats idiomàtiques de la gent era viva i punyent.

No és casual que el 1962 Vacances pagades obtingués el Lletra d’Or, que situava Pere Quart com el poeta més emblemàtic, del que Castellet i Molas, en la seva obra Poesia catalana del segle XX, presentaven com el nou corrent poètic del “realisme”. I quin realisme!