Publicitat
Publicitat

RACONS: PUIGGRACIÓS

Puiggraciós

El monestir de la Mare de Déu de Puiggraciós és un racó singular, amb unes vistes impressionants, emmarcades per la presència mural dels cingles de Bertí

Es diu Rosa Julibert Busquet, i és una de les quatre monges que viuen al monestir de la Mare de Déu de Puiggraciós, un racó singular, amb unes vistes impressionants, emmarcades per la presència mural dels cingles de Bertí. Visitar la Rosa Julibert, que és la responsable de la comunitat, s’ha convertit en un clàssic. Pujar a Puiggraciós i parlar una estona amb ella representa un luxe. “Però, per a mi -s’afanya a dir-, el més impactant és la gent que s’ho estima, tant pel santuari com per la devoció a la Mare de Déu de Puiggraciós”, una talla preciosa, per cert, que val la pena contemplar.

Però el més simpàtic és xerrar amb la Julibert, un exemple de vivacitat i gràcia, per la claredat i manera com s’expressa. És evident que va ser un encert destinar-la a Puiggraciós ara fa 42 anys, el 1973. Aleshores hi van venir sis monges. Depenen de les benedictines de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, tot i que elles, explica, són “una filial independent”. I amb els seus seguidors fidels, alguns bastant coneguts. “El Mikimoto té una casa aquí baix”, diu, assenyalant cap a la finestra: “Som veïns”.

La Julibert m’explica que va fer-se monja quan tenia 20 anys, amb una història personal bastant típica: de família humil, el pare natural de Castellví de Rosanes i la mare de Sant Hilari Sacalm, li van encomanar el sentit netíssim d’una fe que, “com passava amb famílies com la nostra, feia que la pregària t’introduís en un sentit transcendent”, que ara probablement seria més difícil de trobar. Fos com fos, “vaig començar-hi a rumiar i, què vols que et digui, els estic molt agraïda, em van deixar el millor tresor: la fe”. Tot plegat és d’una senzillesa flagrant, encomanadissa, com la passió amb què parla dels tres grans moments anuals de Puiggraciós, la vetlla pasqual, la vetlla de Nadal i la vetlla de la Mare de Déu de Puiggraciós, el 7 de setembre, moment en què es fa altament recomanable visitar el monestir pel pa de pessic que preparen per als visitants.

Però l’impacte que la Julibert recorda amb més vivacitat és el foc de l’estiu del 1994, “un moment terrible”, que va afectar tot el país, amb una seixantena de focus oberts, entre els quals Montserrat. “Aquells dies anàvem cap a Oviedo -m’explica-, quan de sobte ens van dir que Puiggraciós es cremava”. En realitat, com també diu, el foc va començar a Riells del Fai, i es va creure apagat, però l’endemà va revifar. “Quan vam tornar, no hi havia res a fer, el vent bufa amb força i tot el voltant era una olla tancada, els pins boles de foc, però tot d’una el vent va canviar de sentit”. També m’explica que quan van poder tornar al santuari tot el voltant estava cremat però el monestir havia quedat intacte. “Va ser una sort; per la resta, tot eren piles de cendra, tot negre, no va quedar res, cap animal, silenci absolut, ni grills, ni ocells. Res. No se sentia res”.

Sobtadament, la Rosa Julibert s’aixeca: “No es mogui -em diu-, ara vinc”. Quan torna, porta una capsa de plàstic. “Miri què vaig recollir”. A dins de la capsa hi guarda un esquirol, un esquirol calcinat, renegrit, amb les potes arronsades, les dents ben visibles. Quan el foc es va donar per extingit, el va recollir dalt de tot dels cingles de Bertí. Observem l’animal garratibat. “No es va poder escapar, pobret”.

Seguidament, tornem a parlar de la fe, dels seus pares, i també parlem de l’amor, de les fases de la parella, de la necessitat de renovar-se i, novament, tornant a la imatge impressionant de l’esquirol calcinat, una altra vegada parlem de la fe, de la necessitat de renovar-se i tornar a començar. “Una imatge val més que mil paraules, no creus?”