Publicitat
Publicitat

CIÈNCIA

50 anys del primer trasplantament de ronyó

L'hospital Clínic celebra avui el mig segle del primer trasplantament de ronyó realitzat amb èxit

El 23 de juliol del 1965 a la matinada es va produir un miracle a l’Hospital Clínic de Barcelona. Contra pronòstic, i amb l’oposició majoritària de la classe mèdica, l’uròleg Josep Maria Gil-Vernet Vila i l’internista i nefròleg Antoni Caralps Riera van aconseguir, amb èxit -el detall és important-, el primer trasplantament de ronyó a Catalunya, i a l’Estat. Aquesta fita va obrir la porta per fer els trasplantaments de pàncrees, testicle, fetge i cor, i convertiria Barcelona en capital mundial dels trasplantaments. Avui aquests dos metges reben per primer cop un reconeixement públic, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, amb la presència del president Artur Mas.

La reconstrucció d’aquell moment és de pel·lícula, amb retocs tragicòmics, i es remunta al 1963, amb una trucada providencial de Caralps. A instància del doctor Alsina, i després que els uròlegs enquestats l’haguessin engegat a dida, Caralps va aixecar el telèfon del Clínic i va demanar pel doctor Gil-Vernet, que treballava a la clínica Sant Josep. “Doctor, ¿s’atreviria a fer un trasplantament de ronyó?” Gil-Vernet va respondre: “Ara baixo”. Una resposta genial. “Gil-Vernet es pensava que anàvem a fer-ho en aquell moment”, explica Caralps. Encara tardarien dos anys i no va ser pas un camí de roses.

Barcelona no era la ciutat adequada per als trasplantaments: les condicions al Clínic tampoc eren les millors, aconseguir microscopis suposava una odissea i, per fer-nos-en una idea, les sales quirúrgiques estaven proveïdes d’una pala matamosques. Malgrat tot, van crear un equip sòlid, amb infermeres especialment motivades, encapçalades per Núria Codo i Marisa Llorca, i on hi havia un grup de metges il·lusionats com Joan Fíguls, J.M. Garcia i Jordi Andreu. No tenien cap ajuda institucional i es van passar dos anys assajant amb gossos al Zoo de Barcelona, sense cobrar, òbviament.

Assajos al Zoo

Treballaven de nit, fins a les cinc o les sis de la matinada, i sovint dissabtes i diumenges. “El problema principal -explica Caralps- era la conservació dels òrgans”. Practicaven tècniques d’extracció i d’implantació de ronyó, perfeccionaven l’anestèsia -doctor Tornos- i la microcirurgia vascular. Al Zoo, amb la col·laboració imprescindible del veterinari Miquel Luera, va néixer la cirurgia renal extracorpòria, un de tants conceptes introduïts per Gil-Vernet. “Un geni”, assegura Caralps del seu col·lega, l’inventor de la tècnica de Barcelona : aprofitar l’urèter del receptor del ronyó per evitar el reflux urinari.

La mort cerebral no existia

L’ocasió es va presentar el 22 de juliol a la nit: el ronyó procedent d’un mort en accident de trànsit, i la segona part d’una pel·lícula que recorda Berlanga. “El diagnòstic de mort cerebral -explica Caralps- era desconegut, els jutges no l’acceptaven i encara menys els forenses”. Però el miracle es va produir. L’extracció es va fer al servei d’urgències del Clínic, gràcies a l’ajuda del doctor Torner, i el ronyó es va traslladar corrents al modest i primitiu quiròfan del servei d’urologia, on hi havia, cal recordar-ho, una pala matamosques. La resta és història: “Allí mateix , en aquell quiròfan, la pacient va començar a orinar”. Un instant que resumeix de manera magistral el doctor Caralps: “No hi ha paraules per descriure la sensació d’haver vençut la mort”.

L’endemà el Tele/eXpres va titular: “ Robo de riñones en el Clínico”. Gil-Vernet va haver d’afrontar un judici per apropiació indeguda d’òrgans, que al final va ser arxivat. I un il·lustre acadèmic havia arribat a pronunciar una conferència titulada El trasplante renal, una utopía. Encara avui resulta incomprensible que a la placa del Clínic que commemora la proesa no hi constin ni Gil-Vernet ni Caralps, sinó uns altres metges. No s’entén. És cert que l’episodi va crear un bon problema al centre: va elevar el nivell mèdic, fins al punt de convertir Barcelona en referent, no tan sols de trasplantament de ronyó, sinó també de pàncrees (Gil-Vernet i Fernández-Cruz), fetge (Eduard Jaurrieta i Carles Margarit) i el de cor com a colofó (Caralps) el 1984. L’impacte d’aquell primer trasplantament va desenvolupar noms com l’immunòleg Jordi Vives, i el doctor Albert Brulles i la doctora Viedma.

Antoni Caralps i Riera

Va crear la primera unitat de trasplantament renal el 1964

Nascut a Barcelona el 1934 i llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1957, es va especialitzar en nefrologia a l’Hospital Necker de París i va organitzar el primer dispensari específic de nefrologia a l’Estat, a l’Hospital Clínic de la UB, sota el servei d’Agustí Pedro Pons, el 1963. Va ser cap de servei de nefrologia de la Vall d’Hebron fins al 1974, i va crear amb Gil-Vernet la primera unitat de trasplantament renal l’any 1964, al Clínic. És autor i coautor de més de 150 treballs en revistes, llibres i monografies, com Llibre de text de nefrologia (1994).

Josep Maria Gil-Vernet i Vila

El primer trasplantament  de testicle també el va fer ell

Nascut també a Barcelona el 1922, es va llicenciar en medicina a Barcelona i es va doctorar a Madrid el 1951. Especialista en urologia, va ser cap de serveis d’urologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i el 1972 va ser nomenat catedràtic. A banda del primer trasplantament de ronyó, també va fer el primer trasplantament de testicle humà el 1978, amb el doctor Laureano Fernández-Cruz. També va fer simultàniament el primer de pàncrees i ronyó, i és responsable de nombroses innovacions de la tècnica quirúrgica.