Publicitat
Publicitat

RACONS

El trio (de l’Amades)

El Sant Quintí de Mediona de Joan Amades

Tinc a les mans el número 289 de la Petita Història... que al llarg de les dècades ha anat publicant l’Editorial Mediterrània. L’últim, dedicat a Joan Amades, amb il·lustracions de Pilarín Bayés, com és habitual, podria ser un compendi dels números anteriors, que no és poca cosa. Aquesta col·lecció ja és un clàssic. Fa 30 anys que la Pilarín il·lustra la Petita Història i aviat arribaran als 300: Dalí, Miró, Pla, Josep M. Sert, Verdaguer, Casals, Tarradellas, el Dr. Puigvert, Trias Fargas, Francesc Pujols, Espriu... i ara l’Amades.

Però amb Joan Amades passa una cosa, que s’emmiralla amb la Pilarín i aquest tipus de feina aglutinadora, de personatges en un cas, i de tradicions i costums en l’altre, que no té fi: es tracta de feines impossibles, que volen tota una vida. L’obra que va emprendre l’Amades, l’etnòleg i folklorista català més important de la nostra història, forma part del patrimoni cultural del país gràcies a un esforç indefallent, sense el qual Catalunya hauria perdut bona part de la seva cultura popular, amb l’afegitó que precisament el país està fet, més que qualsevol altre racó del planeta, de cançons, costums, festes, rondalles, danses, imatgeria festiva, contes, literatura de canya i cordill, oficis...

El tercer element

L’Amades, però, té dos elements biogràfics xocants. Un és que era autodidacte, i que de jove havia estat drapaire i llibreter. L’altre és que patia greus problemes de visió. És per això que les més de 400 obres que va deixar escrites poden considerar-se un acte heroic, gairebé miraculós. Però hi ha un tercer element, més desconegut, que és Sant Quintí de Mediona. L’Amades va fer sort en casar-se amb una noia d’aquest poble penedesenc, l’Enriqueta Mallofré. L’Enriqueta era una seguidora seva, una fan. Ella i la seva germana, la Consol, a Barcelona assistien fidelment a unes caminades instructives que l’Amades organitzava per la ciutat. La presència constant de les dues germanes, que es veu que no fallaven mai a les trobades i sempre anaven juntes, va cridar poderosament l’atenció del folklorista: es van acabar casant, amb l’Enriqueta.

Però l’equip de tots tres, un autèntic trio, va configurar un hàbit de treball encomiable, molt estret, que va permetre a l’Amades (que es quedava cec de manera progressiva) no defallir en la tasca recopilatòria, que realment és impressionant. És totalment just que els diaris dediquin tot l’interès aquests dies a l’autor d’una producció escrita de proporcions balzaquianes, en què destaquen La biblioteca de tradicions populars (42 volums), Folklore de Catalunya (3 volums) i el Costumari català (5 volums).

Però també és just que recordem les germanes Mallofré i Sant Quintí de Mediona. Deixant a part que hi passaven els estius, Sant Quintí, precisament, suscita un gran interès etnogràfic pel seu històric i popular Ball de Diables, del qual es té constància des del 1853; el de Sant Quintí de Mediona, de fet, forma part del petit grup de balls centenaris amb parlaments de Catalunya, cal recalcar-ho. A més, el Ball de Diables de Sant Quintí és, juntament amb el de l’Arboç, un dels que mai ha interromput la seva actuació a la festa major. Al nostre país hi ha gent que es torna boja amb els correfocs. Però qui no hagi vist el Ball de Diables de Sant Quintí es pot dir que se’ls ha perdut tots: només el poden explicar els que l’han viscut i sentit directament, perquè el tema dels parlaments és únic. Es tracta d’una tradició que ha anat passant de pares a fills, de generació en generació, sobretot el Ball Cantat, que és on hi ha aquests parlaments. El Ball de Diables de Sant Quintí és inenarrable, com bé explicaria l’Amades: afortunadament, el valor és aquest, que encara hi ha fets i costums que només es poden entendre i ser viscuts en viu i en directe.