Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Art i misèria

De la investigació artística de la misèria a la seva utilització com a reclam per obtenir notorietat –efímera: alguna portada i una mica de renou digital–, hi ha algunes diferències que no passen per malla a cap ciutadà que conservi mitjanament la seva condició de persona. Podeu llegir, si no ho heu fet encara, un article pulitzeriable de Sebastià Alzamora, publicat (10 de març) en aquest mateix diari, 'Thurn und Taxis': aquest escrit m’estalvia i millora ferm la part substancial de la feina que la notícia de referència m’havia animat a fer. Va de misèria i de la seva utilització més desvergonyida per part del món del luxe: una persona indigent, amb un exemplar de 'Vogue' a les mans, provoca un accés d’eufòria en l’editora, que celebra que la seva revista arriba pertot arreu.

El tema ja estava tractat amb coneixement, seny i sensibilitat pel novel·lista de Llucmajor, però una altra qüestió emparentada amb l’anterior guaità a les portades: el museu de Malmö exposa dos captaires romanesos que demanen caritat per atenuar l’insuportable rigor del seu estat. L’autor d’aquesta ‘instal·lació’ és Anders Carlsson –no sé ni per què escric el seu nom, podeu oblidar-lo–, i ens diu que ofereix el seu espai als dos mendicants perquè els visitants del museu es preguntin per què toleren tanta injustícia. De multiplicar fins a l’infinit la vexació a què la vida ja havia sotmès la parella de romanesos, no en diu res.

L’artista s’ha cregut amb l’autoritat moral per transferir-la, des de l’àmbit on a contracor s’expressa, als espais privilegiats de l’art, perquè uns quants ciutadans puguin viure una experiència única. Tens, com a espectador, el privilegi de contemplar l’angoixa dels dos indigents: no a través de la representació teatral, no davant d’una pantalla de cinema –'Viridiana', per exemple?-, sinó en viu: la misèria que pots palpar és la misèria més genuïna, la consciència de l’espectador li atorga automàticament el certificat d’autenticitat.

Els mateixos dies, Gerhard Ritcher deia que, cada vegada que una obra seva bat un nou rècord de cotització, reacciona amb horror. Al final, el marcat imposa la seva llei. Quin preu pot assolir la instal·lació del museu de Malmö? O, si no, en quina mesura el seu autor se’n beneficiarà per altres conductes?