Bauzá se’n va per la porta d’emergència
Alguns columnistes il·lustres foren els primers a esplaiar-se en la derrota de José Ramón Bauzá. Dilluns i dimarts al matí l’esperaven amb les corretjades verbals i les feien fiblar a l’esquena d’aquest polític. Més tard, quan es va saber que el president del PP balear anunciava la seva renúncia, al petit país insular es va sentir l’aire bombejat per un dels alens de satisfacció més unànimes de la història de la nostra també petita democràcia. Per cert, encara no s’han fet públics els resultats dels sonòmetres que havien de copsar els decibels d’aquella airosa expansió. Subratllem que aquests aparells de mesurar renou no registraren plor ni plany. Per què?
Tothom, fins on sé, tremolava davant la perspectiva d’un pacte PP-Ciutadans que donés la presidència del govern, novament, a l’encara president en funcions; i la cartera d’Educació i Cultura a Xavier Pericay. La realitat ha desmentit aquests auguris: Ciutadans serà una força sense força al Parlament i la gent del país ha engegat José Ramón Bauzá a ca seva o on sigui que les seves decisions no repercuteixin en la vida de les persones.
No hi ha res de vergonyós a perdre unes eleccions o a no obtenir-ne els resultats somiats -en general, s’ha d’entendre-. La història és plena d’episodis de derrotes electorals, la majoria de les quals han passat sense pena ni glòria. La manca d’èxit no s’ha d’associar automàticament al fracàs, com ens volen inculcar els ideòlegs neocons i altres fonamentalistes. José Ramón Bauzá va obtenir uns mals resultats: i què?
Bé, en realitat, el seu cas no pot ser considerat una simple manca d’èxit insignificant. Ha estat una derrota sense gens d’aquella glòria que Montaigne atribueix a algunes derrotes perquè tenen les característiques d’una victòria. No, això de Bauzá ha estat un fracàs: un fracàs que no pot negociar l’el·lipsi ni invocar cap casta d’atenuant.
A la consideració d’aquest fracàs hi ha contribuït, i no poc, el desig àmpliament compartit de la societat illenca. No és correcte dir que el PP ha guanyat les eleccions presidencials pel sol fet que ha estat el partit més votat. Al contrari, els que no han votat José Ramón Bauzá són la veritable majoria. Hores abans de dipositar els sobres a les urnes, hi havia ciutadans d’aquestes illes que encara no tenien clar a qui donarien el seu vot, però sabien amb total certesa a qui no el donarien.
L’habilitat d’aquest home per fer-se enemics és d’aquelles que s’han de cultivar amb obstinada aplicació. Un amateur -i ell ho semblava al principi- no pot assolir uns resultats tan clamorosos. Al final, a penes obtingué, d’això que encara en diem societat civil, el suport dels hotelers, una patronal massa acostumada a guanyar eleccions sense presentar-s’hi. Els seus portaveus proclamaren les temors a una inestabilitat que posaria en perill la recuperació econòmica, sense intuir que aquest era, precisament, el discurs perdedor. No ha servit de res el seu suport a José Ramón Bauzá -potser hi ha influït la minsa solidaritat d’aquest grup empresarial amb la societat illenca, que s’ha empobrit per una crisi que els hotelers no han notat, ans al contrari.
Sigui com sigui, i tornant al sonòmetre que ha registrat alleujament i no laments, us preguntareu potser com és possible que la gent del PP, que és tanta, no hagi manifestat el seu dolor per la derrota i l’abandó de José Ramón Bauzá, si aquest era el seu líder. Misteris de la política: sembla que cap expressió de joia no s’ha sentit per damunt de les dels mateixos militants del PP, que corregueren, cametes me valguin, a obrir-li la porta i, si era menester, a construir-li un pont de plata. L’expresident i exfactòtum del PP, Gabriel Cañellas, que ja havia enviat algun avís a Bauzá per com conduïa -de malament- la qüestió de la llengua, va emprar el seu pes en el partit per assenyalar-li la sortida d’emergència. Amb raó o sense, es deu sentir deprimit per la forma amb què el PP, després d’ell, ha governat aquestes illes: Jaume Matas i José Ramón Bauzá. ¿Podeu imaginar unes fites que il·lustrin un procés de degradació tan dràstic?
Però, ¿es pot ser políticament tan anodí com Bauzá i fer tant de mal a un país? Sí, amb una condició: has de disposar de l’aparell d’un partit molt gros com és ara el PP. I bé, ¿on eren tots aquests militants que ara exhalen tant d’alleujament, quan Bauzá atacava la llengua i torpedinava la cultura del país? Només Cañellas es va fer sentir. Molts d’altres varen vendre els seus sentiments, o simplement la seva afecció per la terra.
PD. Ahir Madrid tancava la porta d’emergència i no permetia el congrés regional en què Bauzá ha de lliurar els trastos. Però el PP balear hi insistia. En els pepers illencs roseguen claus.
