Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

El Buit

Esgrafiades al cor, l’acompanyaven poques paraules –de vasta remor, com dos versos de Gil de Biedma, “Pasada ya la cumbre de la vida, / justo del otro lado, yo contemplo”... A partir d’aquí el poema prenia un camí que no era el seu: ell no contemplava, com el poeta, “un paisaje no exento de belleza”, sinó el que designava com El Buit, quasi un topònim per anomenar la residència de la vida en la seva memòria: no hi apareixia res de tot quant ell, de jove, havia associat als materials amb què es construeix la vida –l’aventura, pensava, amb les seves gotes d’heroïcitat sense objecte. N’exceptuava la contribució a l’evolució de l’espècie, una família amb alguns membres potser destinats a millorar casa i patrimoni: res a veure, però, amb aquelles formes que prenia el futur quan l’imaginava just abans d’encetar-lo.

Insípida, inodora, incolora, així percebia la vida passada, ara que ja no gosava flirtejar amb el futur. Que encara és viu ho sap per com es dol d’aquest fluir dels dies sense ni un bri d’aire que li oregi el desig: de vorejar les emocions, de temptar la passió, de perdre’s en la follia.

En cerca d’escenaris i d’obres susceptibles de confondre’s amb la vida, havia viatjat a països pobres, a ciutats superpoblades i insegures, havia rondat de nit per les barriades més mal afamades. Arribà a delitar-se amb el somni de ser violentament atracat per malfactors de rostre obscur i llengua remota. Tot en va.

De tornada del darrer viatge, pujava al seu pis amb ascensor, en companyia d’un desconegut d’aspecte agradós i pulcrament vestit qui, amb moviments suaus, li posà un punyal al costellam esquerre i li preguntà: “Què has anat a fer pel món? Feia temps que et seguia per atracar-te i ara m’havies fuit”. Ell li contestà: “Bé, he tornat”. L’escena es va resoldre sense tensions, tot amb bones formes. L’atracador es va guardar l’arma fins i tot abans que ell li buidés la cartera a la mà. S’acomiadaren atentament, l’estrany va baixar amb l’ascensor i ell va ficar la clau al pany de casa seva.

Tot s’havia esdevingut de manera anodina, sense amenaces ni resistència. A casa atribuïren al cansament del viatge l’amarga frustració que l’envaí pel que ara percebia com la pèrdua de la darrera oportunitat de fixar a la memòria un esqueix de vida.