Publicitat
Publicitat

Demolidors de la paraula

Segurament us ha passat de tenir un accident que hauria pogut ser mortal i del qual, per pura xamba, que de vegades és el nom de l’àngel de la guarda, n’heu sortit indemnes. I segurament heu experimentat l’espant, les tremolors incontrolables que sobrevenen a aquest episodi, quan esclata dins vosaltres la consciència del que hauria pogut passar. És com si la sort es volgués cobrar una taxa: pagues amb una estona de por per la teva bona fortuna.

D’aquest estat de xoc en comencem a sortir ara a les Balears i les Pitiüses. Encara sentim el vertigen davant del fondal on hauríem pogut acabar. Encara ens mareja el balanceig del vehicle, que durant una estona, panxa en l’aire, no es decidia a assentar-se perquè en poguéssim sortir. S’ha d’haver viscut per saber de què parlem. S’ha d’haver viscut quatre anys amb la vergonya de veure com els teus governants miraven de fer cada dia una altra volta de rosca per ofegar el millor del patrimoni cultural, la teva llengua, la teva cultura -per entendre la sensació d’alleujament que t’enlaira quan comences a superar el xoc d’imaginar-te exclòs definitivament d’allò que era el teu país-. El món és ple de desplaçats que no s’han mogut físicament de ca seva.

Evitem qualsevol temptació apocalíptica, però allò que n’hauria quedat, d’aquest país, no hauria estat sinó un paratge d’enviliment i destrucció. Cap a aquest paratge ens conduïa qualsevol resultat electoral que exclogués un aliatge de formacions polítiques amb compromís amb el país -desigual, però cert-, amb la ferma voluntat de no trepitjar les vores marcades per la decència -senzillament-. (I ara, tot veient com sorgeixen dificultats d’entesa, encara sentim com si reviscolés el corc que crèiem mort o en un profund estat d’hibernació.)

Sigui quin sigui el desenllaç d’aquesta carrera d’obstacles per canviar el rumb de les principals institucions -i posar-les al servei del màxim nombre possible de persones-, les avaries que reclamen actuacions inajornables dels nous governants constitueixen una herència que riu-te’n de la de Zapatero. La gran croada de José Ramón Bauzá contra la llengua i l’ensenyament en aquesta comunitat ha deixat ferides que no es curen en quatre dies i unes gotes de bona voluntat. Bauzá ha despertat en alguns sectors de la població la part més obscura i invasiva del nacionalisme espanyol, ha donat lloc a la creació d’uns escamots disposats a obstaculitzar el que en diuen immersió lingüística, quan en realitat es redueix a una actitud flexible, assenyada, de bona voluntat, per part de la majoria d’ensenyants. En aquesta empresa s’hauran de concentrar els esforços, partint de la consciència de com és, de difícil, tornar al sistema una pau que es trenca tan fàcilment.

Però les reparacions en el sistema no són sinó la part més sensible de la feina de rehabilitació. En el camp de les indústries culturals s’han deixat poques coses condretes -i tant que havia costat formar professionals i crear les empreses del ram!-. Esperem que, joves com són, els nous governants percebin la magnitud de la seva tasca com un estímul addicional i sàpiguen treballar sense perdre de vista el que han significat en aquest país els governs del PP i els de Progrés, el darrer dels quals presenta tantes ombres que ningú no el reivindica.

Acabo de llegir El llibre dels finals, una torbadora nouvelle de l’occità Joan Bodon que ens arriba de la mà del Club Editor, en una substanciosa, implacable traducció de Joan-Lluís Lluís: una veritable perla negra, com se’ns diu a la contraportada. El personatge ens conta com són els darrers dies de la seva vida a Clarmont d’Alvèrnia. Ha arribat a aquesta ciutat per trobar-s’hi amb la mort, que ja li surt a camí. Les glòries de la història es dilueixen en les misèries del present, en el qual, no obstant, el protagonista pot trobar l’Eternitat en una taverneta, davant d’un vas de vi.

No em pertoca temptejar-ne la crítica, però sí que voldria transcriure un fragment d’aquest monòleg del personatge, que transita els paisatges dels finals -personal, de la llengua, del país-, tot assajant la vida i la mort en aquest darrer tram. “La nostra llengua, plena de l’antiga glòria, delejava viure de nou. A Provença, Mistral s’havia aixecat. Aubanèu. I quants, quants altres esperaven. Mai no ha passat pel cap de ningú d’anorrear catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. ¿Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la?”

Hem viscut un temps de demolidors de les catedrals de la paraula. Ara toca aixecar-se.