Els treballadors de la seguretat de l'aeroport de BCN anuncien la represa de les vagues. El mal causat al trànsit aeri va ser objecte de rebuig, com totes les vagues, però la ira dels afectats s'adreçava més a AENA, aquest organisme tan golafre pel que fa als ingressos i tan esquiu a l'hora de donar explicacions –les seves explicacions no solen ser emissàries de raonaments ben fonamentats. El que va consentir aquest organisme a Barcelona té tot l’aspecte de poder-se enquadrar en l'estratègia general de guerra bruta inspirada des del centre, amb una munició feta de tota mena de mentides i ocultacions totals o parcials de la veritat, insídies, rumorologia, amenaces i altres eines d'elevada toxicitat. És impensable que a Barajas es pugui arribar a un tal punt de ruptura.
En tot cas, la general comprensió dels motius dels treballadors de seguretat de l'aeroport de BCN es confirmaren quan es varen fer públics els seus salaris. Aleshores la ciutadania va haver de reconèixer que hem establert la injustícia social com a norma i que fins i tot els sindicats obrers s'hi han mig resignat. Basta veure el que demanen per entendre com fan part d'un sistema que ha convertit el mileurisme en un ideal de vida laboral. I és així, els mileuristes, compadits abans de la crisi per les limitacions inhumanes a què els sotmetia aquest salari, ara encarnen el somni de tota persona que, amb alta qualificació i tot, aspira a instal·lar-se al món laboral. És així com se surt d'una crisi? Si els teus governants proclamen aquesta sortida, no hi ha per 'escratxar-los' o posar-los en escabetx mentre no es vegin reduïts al mileurisme discontinu?
No és estrany que l'aeroport de BCN vagi camí de reestrenar-se com a escenari de conflicte. L'estrany és que, per exemple a les nostres illes, el turisme no salti en l'aire per culpa d'uns sous que en absolut es corresponen amb una activitat empresarial que cada any fa la collita més grossa –i que, d'acord amb els beneficis obtinguts, palesa que no surten de la crisi les societats, sinó els rics.
L'aspiració a viure amb un sou de +- 1.000 euros posa en evidència la somnolenta i trista resignació de la societat en general i, més en particular, la de les organitzacions de treballadors. També passa que hem arribat a creure que els empresaris 'donen' feina, quan en realitat se serveixen d'una massa d'atur desesperada, que no pot renunciar ni a la misèria. No donen res, simplement ho paguen com ho paguen. I paguen perquè necessiten els treballadors tant o més del que els treballadors els necessiten a ells. Per a quan no els necessiten imperiosament, varen presentar a Rajoy les seves exigències perquè les inclogués a la Reforma laboral del PP. Rajoy les hi va incloure, bon majordom dels poderosos –dels més poderosos que ell, s'ha d'entendre. Així, tot queda fermat i ben fermat. Com li hauria agradat aquest panorama al predecessor d'aquestes dretes...
