OPINIÓ
Portada 16/05/2015

Experts en maquinària de partit

2 min

Han irromput en el panorama una sèrie de polítics joves que tenen en comú un bon coneixement dels aparells de partit, als quals han dedicat més temps i esforç que no a la pròpia formació humanística: és gent buida, incapaç de niar i transmetre algunes idees amb una mica de substància, exclusivament ensinistrada en la maniobraria política –aquesta no és tan sols patrimoni de la joventut, de la mateixa manera que els més vells no en són immunes.

Per esbossar-ne el perfil, pensem en un estudiant que ingressa a les joventuts d’un partit gros i que hi desenvolupa una etapa crucial de la seva formació. Si s’hi dedica en cos i ànima i assoleix el transvasament de pertinències –tu pertanys al partit, el partit et pertany–, s’engranarà en una maquinària, que, en aquest procés, conformarà la mirada del jove polític sobre la seva societat. Això no tendria res de negatiu si els partits fossin, a més de màquines electorals, centres on els joves trobessin espais i mestres per cultivar-se en l’estudi i la reflexió, per adquirir un bagatge cultural que els permetés ampliar el camp de visió.

Però la dedicació obsessiva a la vida de partit acaba envaint horaris i agendes; i estronca sovint el creixement dels ideals, que ara ja es confonen amb els interessos de partit. El cercle viciós: es necessiten noves idees i actituds més obertes per regenerar la política: trobarem, en els partits grossos, les persones que generin noves idees i adoptin actituds més obertes? Aquests joves, entendran el partit com una eina per abastar la realitat fins a la utopia? Algú s’ha ocupat a construir la utopia, una ‘imago mundi’ que no rebutgi, de manera tan sumària com ara ho fa, aquells impossibles que una bona formació ajuda a albirar?

Si fos així, polítics com Albert Rivera no manifestarien el desideràtum d’un govern en mans dels nascuts en democràcia, posem per cas. Haurien llegit molt més i, així, sabrien, per exemple, que la joventut no és un valor absolut, i coneixerien el camí per accedir al pensament polític generat pels més grans de la Història. I sabrien com de lluny i de prop estan de Churchill o de Mitterrand, de Berlinguer, d’Iàsir Arafat o de Václav Havel. No és impossible: sense anar més lluny, pensem en Damià Pons o Lluís Maicas (i potser mitja dotzena més).

stats