Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Felicitat

El seu rostre s’ha acostat entre les boires del temps. Sí, ell i jo havíem compartit colla d’amics durant un temps, tots érem joves de mal encaix a la societat illenca, ens obríem camí a la vida per discoteques i pubs, en cerca impetuosa del que aleshores se’n començava a dir felicitat. De la felicitat em parlava ara ell, un home amb la mirada aigualida i gestos erosionats, he cregut, per teràpies contra intemperàncies de la ment. Tu eres molt feliç, em diu amb una veu sense arestes, me’n record bé: t’enamoraves molt i, quan elles et corresponien, xalaves com un cavall salvatge. Són feliços els cavalls salvatges?, li pregunt. Immensament feliços, ell n’està convençut, no hi ha res que admiri més en el món. Tornant a tu, reprèn ell el fil dels records, eres de tota la colla el que vivia el goig amb més fervor i el que sabia eludir millor la desventura. Així va ser, almenys, mentre jo venia amb vosaltres. Després, a la mili, em declararen tocat del boll i he anat fins ara a remolc de circumstàncies que no puc controlar.

Jo no trobava les paraules que necessitava per restar densitat a les pauses, els seus silencis que queien a la conversa com blocs de pedra al fons de la mar. Ell em mirava amb ulls d’esmaperduda llum, en la qual es formava adesiara un somriure magre i escàpol.

Què n’has fet, de tota aquella felicitat?, em pregunta amb la mateixa naturalitat amb què em parlaria d’un cotxe vell. Tu eres feliç?, li pregunt jo per esquivar la seva pregunta. No gaire, em respon, només m’hi vaig sentir a llampecs, que vaig saber atrapar com el bon fill de garriguer que som. I continua: tu no en guardares gens, la vares vessar tota aquells dies i aquelles nits?

No entenc, em neguiteja aquest plantejament de la felicitat com un bé susceptible de ser guardat o emmagatzemat tot esperant-ne rèdits futurs. No, hi insisteix ell, no fas cara d’haver-la sabuda administrar de manera que te’n quedi una mica per passar les velleses. Ho diu sense amargura, més aviat amb un punt de cordial solidaritat, com de qui voldria i no pot ajudar-te.    

I tu?, vull saber jo. Res de l’altre món, respon, però aquells llampecs d’antany ara em proporcionen un grau decorós de benestar. I tènuement somriu des del cor, com només saben somriure els que en vida ja descansen en pau.