El partidisme fanàtic sempre s’ha practicat als mitjans de comunicació esportius com la cosa més natural del món. De manera indecentment explícita, molts de professionals s’alineen amb un o altre equip, i aquest 'parti pris' esdevé font inestroncable d’adhesions per part de la parròquia afí –i de rebuig per part dels adversaris. Un principi d’imparcialitat, en el periodisme esportiu, de vegades sembla una extravagància. Com tot, aquest mal del nostre temps rodola cap a pitjor, i ara la violència –no només verbal– pròpia del hooliganisme més repulsiu és present a programes de televisió, de ràdio, premsa. De vegades, alguna veu una mica asserenada –de l’esport, fins i tot del futbol– fa menció de la responsabilitat dels mitjans de comunicació en un estat de coses que tan sovint surten de mare; i assenyala aquest periodisme com una eina d’”opacitació” dels fets i/o d’incitació a enfrontaments incívics.
El hooliganisme periodístic també s’ha arribat a imposar en això que cínicament se’n diu el debat polític –les veus que realment participen en el debat amb aportacions significatives i esclaridores són moltes, però lamentablement la majoria s’expressa en mitjans d’escassa presència quotidiana. No sabem per a quan està programada l’obsolescència de la fórmula, però necessitem esperar que l’audiència no es torbi gaire a expulsar el 'reality show' polític dels mitjans.
En aquest supòsit angelical, per ventura les idees podrien circular per la societat sense que el renou i altres barreres les avariessin. El hooliganisme polític és especialment nociu perquè interfereix en els processos polítics o judicials i els allunya del que emfàticament en diríem la veritat. Per mor d’aquestes interferències, no hi ha res de més tediós que seguir un assumpte públic de gran encarnadura a través dels mitjans. El congrés de Podemos s’ha enverinat artificialment, però el verí ja corre per les venes del partit. El “procés” vers el referèndum català arrossega tanta palla que només els herois s’aventuren a cercar-hi el gra. Etc. Una solució plausible, per part de la ciutadania, és desconnectar d’aquests “debats” i tornar a entrar-hi quan el blat sigui al graner. És bo per a la circulació, afavoreix l’optimisme i treu de sobre quintars i quintars de llast contaminant.
