Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Incitacions impunes de la Conferència Episcopal

Ara fa dos anys, la Justícia va condemnar la ruandesa Valerie Bemeliki a cadena perpètua per incitar a l’odi i a la violència, que causaren greus episodis de genocidi. Ha quedat –no és l’única– com a representant dels professionals de la ràdio que es dedicaren a aquesta feina criminal, que quan convidava els hutus a “anar a treballar”, s’entenia que els animava a anar a matar tutsis, que la seva retòrica assassina reduïa a la condició d’escarabats. Mai no hi ha condemna suficient per a tots els implicats en tragèdies d’aquesta magnitud, però el conflicte entre hutus i tutsis posà en relleu la responsabilitat dels professionals dels mitjans de comunicació que es dediquen a difondre falses notícies per donar suport a les seves arengues contra l’enemic.

Si ens escandalitzen els fets de Ruanda, potser hauríem de tenir present que, pel seu volum i per les morts i el sofriment causat, pels seus efectes destructius, més ens hauria d’escandalitzar la participació de certs mitjans de comunicació, sobretot anglesos i nord-americans, en la creació del supòsit de les armes de destrucció massiva amb què Bush i Blair sembraren el terror –feren terrorisme– a l’Iraq i crearen la pitjor situació regional de totes les imaginables. Sense oblidar mai que Aznar també participà, a la seva petita manera, en la difusió de l’odi a Saddam Hussein, poc temps abans de començar negocis amb Gaddafi.

Però, molt més a prop encara, els nostres domicilis eren bombardejats ininterrompudament per incitacions radiofòniques a l’odi, que va arribar a manifestar-se amb una acritud especial contra Catalunya i el catalanisme en general: i sense oblidar mai que les majors bafarades d’aquest odi venien de mitjans de comunicació d’una Conferència Episcopal que no ha demanat perdó ni ha manifestat penediment.