La resistència a la regeneració és molt més tossuda del que ens ensenya la presumpció d’innocència. Perquè, en el fons, no es tractava, ja, de votar dreta o esquerra, o qualsevol punt de la rosa dels vents. En realitat, es votava a favor de la corrupció o a favor de la decència: és així com el ciutadà ho havia de percebre si no sotmetia la seva consciència a un exercici d’oblit culpable. És clar que no té res de dolent, en principi, votar qualsevol partit demòcrata, però quan votes aquells que han saquejat el país o els que s’han beneficiat del saqueig, els que ho han silenciat, els còmplices en general, no pots no saber que votes corrupció.
I, vist així, no se’ns presenta un panorama d’allò més habitable ni acollidor si tenim en compte el nombre de persones que han donat el seu vot a la degradació política de la seva societat. El nostre país du una crosta de misèria moral que no es desferra amb unes eleccions. El tomb polític –al·leluia, naturalment– hauria de servir per fer una feina de fons que ja du segles de retard.
