El PP ha volgut convertir Miguel Ángel Blanco, brutalment assassinat per ETA, en un màrtir amb capacitat de simbolitzar el dolor per totes les víctimes del terrorisme. La maniobra presenta una certa semblança amb l’exaltació patriòtica mitjançant la creació de la figura del soldat desconegut, en el sentit que congrega l’honor de totes les víctimes del seu bàndol; i que va omplir de monuments l’Europa d’entreguerres, sobre la insistència dels quals, concretament a França, ironitzava amablement Josep Pla. Aquesta pretensió permetria al PP monopolitzar la ferida que ha deixat el terrorisme d’ETA, de manera que atorgués a aquest partit poders per gestionar el cabal polític que es deriva d’aquella xacra i per dictar les normes dels cerimonials de la memòria. Aquest procés ha estat i continuarà sent problemàtic: el terrorisme és una herència d’estat, matèria sensible que no es pot deixar en mans d’un sol partit.
El record del terrorisme i l’exaltació patriòtica de les víctimes poden contenir elements tòxics, la presència dels quals s’ha pogut detectar ara de bell nou, en el darrer enfrontament institucional a Madrid, on, si no hi hagués tant de dolor, quasi es podria parlar d’esperpent: la interpel·lació de la germana de Miguel Ángel Blanco a la batlessa, dona Manuela Carmela Castrillo, exigint-li que honori amb grans cartells el seu germà, no és exactament el que se sol entendre per refús col·lectiu del terrorisme ni encaixa en l’ideal de pau com a homenatge a les víctimes. És una transferència inapropiada del dolor personal.
No sé per què encara ens sorprèn la capacitat del PP per superar-se en l’ús de la ignomínia creixent. Diríeu que, després de la maniobra més bruta que s’ha organitzat a l’estat a costa del dolor de les víctimes, qualsevol formació que entegui que la política ha de contenir encara que siguin només unes gotes d’ètica hauria renunciat per sempre més a incloure aquest dolor en les seves estratègies. No és el cas del PP, que manipulà vergonyosament els atemptats d’Atocha amb finalitat electoral, perllongant l’estratègia fins molt després amb la indefensió de Pilar Manjón. I és que qualsevol perspectiva de regeneració d’aquest partit no té res per basar-s’hi. La mateixa corrupció ens diu fins a quin punt és tan aliè als conceptes d’ètica i moral.
