CORRENTIA
Opinió 03/12/2016

La Marietta del cubà de Miami

Guillem Frontera
2 min

Si viatges pel teu compte, amb el temps descobriràs que el que fou una situació aparentment sense importància era, en realitat, una advertència, un missatge que t’assenyalava alguna estampa que el futur desenvoluparia més extensament. Servidor era molt jove quan, el 1972, vaig anar per primera vegada a Algèria, que aleshores consideràvem un país en plena revolució socialista. Record que, a Bou-Saada, un nin d’uns deu o dotze anys se’ns va oferir per guiar-nos. Ho va fer amb una puresa que t’impedia de rebutjar-lo. Era un al·lot amable i viu, que pretenia aportar uns quants dinars a l’economia familiar. Sortint de darrere un cap de cantó, un policia malcarat agafà aquell al·lot pel clotell i li va pegar dues nesples. Tot va ser tan ràpid que vàrem haver de reconstruir la seqüència aferrant trossos dispersos per l’impacte d’aquella crueltat policial tan arbitrària. El nostre guia va desaparèixer. El policia ens advertí que no havíem de permetre que al·lots com aquell ens acompanyessin. No vàrem saber per què. Dies després, vàrem veure a un parell de metres el nostre amic, qui, en descobrir-nos, ens va fer una senya enigmàtica i va desaparèixer entre gel·labes i la pols d’un dia de mercat.

Aquell atropellament reduí l’encant i l’esperança en el futur socialista dels algerians. Tanta violència contra un nin que pretenia ajudar-nos i ajudar la seva mare em va injectar mals auguris, contra els quals vaig lluitar durant anys.

A la gelateria Coppelia, de l’Havana, un cubà de Miami, que havia arribat a l’illa des de Madrid, estava eufòric: aquella primera visita li havia confirmat que Cuba era molt rica i que s’esbucava a trossos. Se sentia hereu d’unes terres prop de Matanzas, que havien estat del seu padrí. I tenia, deia, una Marietta per entrar-hi tot d’una que Fidel fos mort. Però, li vaig dir, jo creia que aquest afany de revenja s’havia refredat entre els joves de Miami. Ell, però, ho tenia molt clar: “Sí, ara tenen altres pensaments, però quan sigui l’hora tot l’anticastrisme acumulat esclatarà a la cara dels comunistes”. Qui són els comunistes?, vaig preguntar-li. Ell: “Tots els que trobarem pel camí quan anem a recuperar les terres”. Aquest està torrat en rom, vaig voler pensar. Ara no me’ls puc treure del cap: a ell i a la seva Marietta.

stats