OPINIÓ
Portada 17/10/2015

Morir

2 min

Eren bessones, encara que na Bet es preguntava adesiara si havien deixat de ser-ho: entenia que aquesta condició depassava el fet d’haver compartit l’habitacle on foren gestades i els anys d’infantesa i adolescència. Li passà inadvertit un moment invisible en què una es posà d’esquena a l’altra i partí? Potser les dues s’hi havien posat. Però no podria dir que la possible dissolució de la condició de bessones hagués afectat la quantitat d’amor que es professaven, ni la confiança: potser sí la qualitat, però, tot plegat, no passava de ser un embull d’ombres que, ja a la vellesa, travessaven el seu pensament com aquests núvols mandrosos que es mouen pel cel en cerca de la darrera llum del dia.

Bet sempre ha cregut que Elisa no es casà enamorada: en el sentit en què s’hi casà ella: com una fatalitat, com una erupció emergida desordenadament del centre de la terra, gojosa i destructiva, creadora de terres fèrtils a les faldes de la muntanya. Creu que Elisa es casà més per interès, com a mode per alliberar-se de la monòtona grisor d’una classe mitjana d’horitzons limitats: ella només ho sabia veure així, mentre que Bet cultivava la joia, petites alegries en cada racó del dia i de la nit on pogués arrelar la botànica més humil. Elisa havia fet allò que s’entenia per un bon matrimoni. Esdevingué una senyora.

Bet es casà, no per amor, sinó d’amor, que es va expandir, es va transformar en un territori on creixeren fills i néts. Eren manies? Ella els veia més vivaços i riallers que als de la seva germana Elisa. Quan aquesta fou ingressada per fills i néts –les dues ja eren vídues– a una residència per a vells molt rics, la seva germana la visitava amb freqüència. Elisa li deia: Tanta sort que te tenc a tu, els meus fills em visiten per torns cada quinze dies, amb presses, i els meus néts només els veig per Nadal. Tu, en canvi...

Jo, en canvi, pensava na Bet, he hagut de fer totes les coses en comú amb els meus, no he tingut doblers per encarregar cap tasca a externs, tots hi hem hagut de posar les mans... I si fer tantes coses plegats ha estat una obligació, també ha estat una ventura, perquè així no els costarà tant, als fills, acompanyar-me a morir: ja abans m’han hagut de fer neta quan estava malalta.

Avui, na Bet ha visitat la germana i l’ha trobada molt decaiguda. Crec que me moriré aviat, li ha dit, i no puc confiar a ningú perquè m’acompanyi a la darrera porta... Na Bet l’ha agombolada amb una mirada que tenia guardada de la infantesa. Si jo encara som viva, confia en mi, li ha dit. A Elisa li han regalimat unes llàgrimes. Idò em vull morir ara mateix, ha dit amb un filet de veu.

Ara ho ha vist clar: Elisa només pensa en ella.

stats