Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Necessites emocions fortes

Hi ha moltíssimes raons per les quals paga la pena haver viscut. No m’ha passat pel cap fer-ne ni que sigui una relació somera, però sí que n’hi ha moltes que no són eternes ni transcendentals. No em dirà ningú amb dos dits de front que sigui una frivolitat celebrar que la vida m’hagi permès veure jugar Andrea Pirlo, per exemple, cantar Frank Sinatra o actuar Lionel Hampton, sense comptar les empremtes joioses que ens han deixat tantes lectures, tantes obres d’art –entre les quals, un parell de dotzenes de films amb seqüències immortals. Woody Allen deia, per exemple, que paga la pena haver viscut just per poder contemplar el rostre d’Spencer Tracy. En fi, per continuar en el futbol, algunes idees/passades de Xavi, algunes eixides de Messi cavalcant l’aire, ens han propiciat moments d’emoció intensa, eufòricament compartits amb centenars de mils de persones, potser amb milions de persones i tot. L’espira de l’instant té un punt d’efervescència que no et proporciona saber que la lectura d’un poema de Villon contribueix a perpetuar uns sentiments que travessen els segles per lluminosos corrents secrets que has de seguir en solitud.

Tornem a Andrea Pirlo. Quan aquest escrit arribi a ulls del lector, ja haurà jugat un dels dos partits que la Juve té pendents a Europa amb el Reial Madrid. Però, abans d’encetar l’eliminatòria, en conversa amb periodistes havia explicat una decisió de la seva carrera adduint que “necessitava tornar-se a emocionar”.

Tots necessitam tornar-nos a emocionar: ara, amb la perspectiva d’un canvi per a un país millor, protegit contra les embastardides polítiques d’aquells per als quals l’única via vers la identitat pròpia és una derivació d’una identitat superior, encara expressada amb la unitat de destí en l’universal, lletra feixista i música democràtica.