Molts de països són ofegats per les seves fronteres. Vol dir això que la seva capacitat expansiva està sota mínims, sovint per davall de les obres dels seus ciutadans. Catalunya, un país obert a Europa, va necessitar París per a projectar al món figures com Picasso, Miró, Dalí, Juli González, Antoni Clavé o Xavier Valls, sense comptar la influència de París en pintors com Santiago Rusiñol o Ramon Casas, que a la vegada es contagiaria a bona part de l’art català. Espanya en general es va haver de servir de París per impulsar els seus millors artistes. Mallorca té unes fronteres molt més marcades, de manera que un pintor com Miquel Barceló va haver de fer el doble salt –Barcelona, París–, mentre que el fotògraf Antoni Catany ja havia pogut guanyar una plaça global assentant-se a Barcelona.
Si aplicam aquest esbós precipitat a altres camps de la cultura, els resultats són diversos.
Segurament, les arts escèniques són les que noten de manera més cruenta les nostres limitacions. El país s’encongeix fins a assolir un nanisme determinant. Vull dir que el teatre indígena que podem veure als nostres escenaris no tradueix correctament el talent d’una part dels homes i dones que s’hi dediquen, i una de les raons és aquesta escassa força del país per projectar-se a l’exterior, donada la migrada mesura del mercat illenc. Aquestes persones, si decideixen desenvolupar la seva carrera des de Mallorca, saben que molts dels seus esforços, potser els millors, seran estèrils.
Hi ha dirigents polítics, arreu del món, que coneixen el poder de la cultura, el valor que afegeix al país en el present i en el futur. I no perquè la cultura doni vots, sinó perquè, a l’interior, fa créixer la vida dels seus ciutadans; i, a l’exterior, perquè fortifica el país molt més que el seu armament, fins i tot a l’hora d’enfrontar-se a la barbàrie. Els nostres líders, en la seva quasi totalitat, dissenyen polítiques erràtiques o infeccioses, segons la tradició del partit de cadascú.
Aquest estat de coses es constata, amb especial neguit, quan desapareix una d’aquestes figures que estan molt per damunt del que se’ls ha permès fer. És el cas de Pere Noguera, un home de teatre total, que ens deixà dilluns i a qui avui acomiadarem a Son Valentí. Quants d’esforços, quantes hores va haver de malgastar per aixecar uns quants projectes valuosos, mentre que d’altres igualment interessants eren abandonats a la cuneta? El ‘décalage’ és espantós. I constitueix per ell mateix una part del sistema de pesos i mesures per entendre el nostre petit país, que sap fer coses tan grans com amuntegar fortunes immenses tot autodestruint-se, mentre té dificultats insalvables per mantenir decorosament els serveis bàsics.
L’ombra d’aquesta realitat acompanya moltes vides, tan valuoses com les de qualsevol altre lloc del món. Pere Noguera les esbandia eficaçment amb la diversificació dels seus interessos i de les seves curiositats, que formen un catàleg d’entre els més assortits i variats que hàgiu pogut conèixer. Sempre he cregut que aquest catàleg era un poderós sistema d’autodefensa contra l’enemic més sòrdid i tòxic de les persones, que és aquesta frustració tancada que dóna lloc al ressentiment. Per sort, aquest mal, tan estès en terrenys de l’ample camp de la cultura, no enterbolí el seu somriure clar i animós. Va fer tot el que va poder, i això el converteix en un heroi del nostre temps. L’enyorança que ja s’ha assolat al cor dels seus amics comprèn la persona amb tot el que va fer, però no esborra la irritació per tot el que no li deixaren fer i que va a parar al miserable continent del buit, creat pel desinterès i pels interessos bastards. El miracle rau en el fet que, essent així les coses, va viure una vida plena i tingué la fortuna de constatar que les seves obres han deixat empremta.
