OPINIÓ
Portada 31/01/2015

Perich, Déu i Fauré

2 min

LA CAUSTICITAT de Jaume Perich, no exempta d’un tel de tendresa quasi invisible, s’acarnissava en fets, personatges i situacions de cada moment, però ha superat aquella quotidianitat escàpola. Aquest tret de la seva identitat atorga als seus dibuixos una valuosa qualitat per interpretar les noves realitats. La seva irrupció als papers a mitjan anys 60 va crear corrents d’aire fresc: hi percebíem que l’autor no estava supeditat a res, venia per exercir la seva llibertat a cada moment sense que els obstacles previsibles li fessin amortir l’empenta.

Ens va ajudar a passar deu anys de franquisme i vint-i-cinc de postfranquisme. I ara ens ajuda a entendre per què ho poguérem suportar. El seu humor té un basament humanista que ell pretenia ocult. Mai no va reivindicar el rol que jugava en la vida pública del país, mai no fou temptat per la vanitat de l’èxit. Si durant el dia havia estat objecte de reconeixements (o d’homenatges espontanis del carrer), tot es diluïa, a la nit, amb els amics i el whisky.

Mirava el món des de Catalunya i des d’Europa. Martí Farreras observà que Perich pertanyia a la tradició humorística catalana i que, alhora, la renovava, la modernitzava. Aquest diagnòstic primerenc ara mateix queda fins i tot una mica curt. El temps passat des de la seva mort no ha fet sinó ampliar l’espai Perich perquè el seu univers no ha deixat de créixer.

És un feliç esdeveniment cultural que aquest diari li dediqui avui una especial atenció. Un diari jove per posar Perich en mans de la gent jove: contribueix, d’aquesta manera, a assentar-lo en el país com el que és, tot un clàssic, és a dir, un valor permanent que projecta una llum nova sobre cada nova circumstància històrica.

I LA GRÀCIA. És ben sabut que, si Déu compongués música, hauria estat Mozart. Però quan en vol fruir, escolta Boccherini. Un dia imaginà com seria una vetllada per destil·lar la gràcia més subtil i delicada de la música, i ho encabí en un programa amb partitures de Gabriel Fauré, amb Andreu Riera al piano i Enrique Sánchez a la flauta, amb un cor com l’Studium Aureum. Amb tots aquests elements, es va dir l’Altíssim, només puc confiar la direcció a un home, Carles Ponseti. I així es va esdevenir dilluns passat, 26 de gener, a l’Auditòrium del Conservatori.

stats