OPINIÓ
Portada 11/07/2015

Pobles engrunats en una història aliena

2 min

Quan algú insisteix amb sentit comú en una qüestió políticament enrocada, acaba semblant una espècie de profeta enquimerat. Aleshores es fa cert que el sentit comú és revolucionari. Hi ha situacions que, per estratègies de partit, no es volen encaminar cap a una sortida raonable: és quan els temes que s’hi debaten són tractats a partir del desbarat i la confusió programada.

Qui ha acabat sent una espècie de profeta enfollit és un dels homes més raonables, més transparents i clars de la tribuna d’opinaires espanyols, Iñaki Gabilondo. Una de les seves dèries –diguem-ho així– és la ignorància deliberada que té Espanya de Catalunya. Ell és perfectament conscient de la situació. I s’escandalitza perquè els partits polítics grossos i els poders fàctics en general contemplin com s’esbuquen els ponts i fan com si no passàs res. Creuen que és un caprici fàcilment reversible, però Gabilondo sap que hi ha molts de catalans que mentalment ja no són a Espanya, per més que físicament habitin el territori de l’Estat. Aquesta forma de no-espanyolitat intel·lectual ja l’havia registrada el filòsof i polític Josep Maria Terricabras, i sembla un fet consolidat més enllà dels moviments demoscòpics del sobiranisme.

És tota una lliçó veure Gabilondo excitat per aquesta situació. No l’he sentit criticar la fuga de catalans de l’espanyolitat, ell és un observador, comprèn que aquest fenomen no és una cabòria de l’atzar; i no s’explica per què els seus compatriotes es neguen a veure una realitat tan clamorosa.

Fugir, escapar-se de l’espanyolitat permet una visualització molt gràfica de la realitat dels sobiranisme. Hom s’escapa de moltes maneres, de molts de llocs i de moltes situacions. Els sobiranistes catalans s’escapen de l’espanyolitat perquè l’entenen com el captiveri de la història pròpia. Hi ha pobles que són presoners d’una història aliena o no totalment assumida com a seva, històries capturades en una altra història.

Fa pocs dies llegíem a ‘El País’ que “la reforma federal del PSOE vol articular la unitat d’Espanya”. La foto de família no resultava estimulant. En tot cas, hi ha raons per dubtar que el PSOE entengui que hi ha històries presoneres d’unes altres històries i que cap d’elles no ha d’assolir predominança en un espai de pau i de progrés.

stats