És mal de fer prendre’s seriosament qualsevol moviment d’autoregeneració representat pel PP. Els seus gestos poden cridar l’atenció uns dies, poden crear el miratge d’una nota etapa en què l’apropament a les persones marqui el full de ruta: però no passaran ni quaranta-vuit hores sense que alguna veu discordant ens torni a fer perceptible una realitat feixuga, mala de moure si no és per avall. La facilitat amb què José Ramón Bauzá s’apropià del partit i imposà les seves idees i/o les de la FAES d’Aznar contrasta amb els obstacles que alenteixen o impossibiliten qualsevol operació d’esmena digna de credibilitat.
Ara mateix, en aquest tempteig de refundació del canyellisme, i sense entrar a valorar aquesta empresa més que com a positiva en relació a la política de Bauzá, alguns sectors conservadors amb una idea de país havien albirat un horitzó no desproveït d’esperança, sobretot perquè aquestes illes són molt poc exigents amb la dreta. La dimissió del portaveu popular en el Parlament, Antoni Camps, ajudava a donar forma a aquest miratge. Però va bastar una primera intervenció de l’altra portaveu popular, Margalida Prohens, perquè naufragassin en aquesta mar d’inconsistència les possibles il·lusions de millora d’imatge.
El problema no és que el PP tengui militants com Margalida Prohens –d’aquest tema, més val no parlar-ne–, sinó que tengui directius que li confiïn un rol de tanta responsabilitat i que afecta tant la impressió que la ciutadania se’n pugui formar. Que, en resposta al discurs d’Armengol, la portaveu del partit més gros no sigui capaç de donar forma a un simulacre d’idea i addueixi els tòpics més estantissos, a la força ha d’afligir qualsevol persona que contribueixi amb els imposts a pagar-li el sou.
