Què hauria fet Aznar amb Catalunya?

Té algun sentit preguntar-nos què hauria fet José María Aznar per evitar que el PP estigués ara davant del “pitjor dels escenaris possibles”, en el qual “el teu rival [de Rajoy] de l’esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat” i “els secessionistes continuaran el procés”?

Potser per a molta gent la figura d’Aznar és la d’un pallasso espanyat (per emprar un títol de Llorenç Capellà) i cridaner, l’ombra patètica d’un cabdill fallit ofegat en el ressentiment de qui havia bastit un escenari gloriós per passar a la història i se’n va haver d’anar amb la cua entre les cames en un dels episodis més vergonyosos de la vida política espanyola després de Franco. D’aleshores ençà, el vessant més visible de la seva personalitat ha estat el de l’amor als doblers, tant si és venent llibres com si es tracta de negociar amb Muammar al-Gaddafi per compte d’empreses que volien fer grans negocis a Líbia. La seva pertinença a la galàxia Murdoch i l’ús de portes giratòries ajudarien a completar el perfil d’home que ha sabut aprofitar els avantatges financers del seu pas per la política.

Però també és possible que no es tracti tant d’avarícia com de consolidació d’una posició de poder, que és el principi actiu de la seva carrera. En primera línia de foc o des de la rereguarda, Aznar necessita sentir el poder fluint per les artèries del seu cos. I quina forma de poder és més temptadora per a un expresident que la de crear ideologia per nodrir i determinar l’acció de govern del seu partit? Sobretot, esclar, si aquesta empresa de megalomania arravatada consumeix recursos aportats per l’Estat: és sabut que entre tots l’ajudem considerablement a mantenir la factoria de la FAES, laboratori d’idees, observatori del món i púlpit (trona, a Mallorca) admonitori des d’on fa les seves proclames. Unes proclames sense complexos, amb una autoritat moral que, al seu parer, no se ressent de la teoria de la conspiració arran dels atemptats d’Atocha, ni de l’engany al Parlament espanyol sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq -“El règim iraquià té armes de destrucció massiva; tothom pot estar segur que estic dient la veritat”, 13 de febrer del 2003-, per no tornar a recordar els seus atacs a la Constitució espanyola en abrandats articles de premsa.

De la desautorització de l’actuació de Rajoy no és fàcil deduir-ne amb una mica de detall quina estratègia tenia en ment el president d’honor del PP. Ara, l’advertència fa pensar en mètodes massa flonjos (els emprats per Rajoy) i en altres de més durs i/o agressius. Aquests darrers, sembla, són els que hauria activat el senyor Aznar per posar la brida als catalans més allunyats del seu pensament polític o als que disputen al seu partit el que ell entén per centredreta. On deuen residir, en la seva opinió, la dreta i l’extrema dreta?

Les actituds d’aquest expresident aspergeixen en l’aire ecos de sainet, certament, però no per això quedaria justificat no tenir-les en compte. El sainet és un gènere teatral que ha ocupat amb èxit un espai irregular de l’escena espanyola durant tres segles. De fet, no hi ha desaparegut mai. Encara que els darrers decennis hagi anat a la baixa, adesiara es torna a posar en escena alguna de les obres més representatives, que és aplaudida amb delit per tota la família. Com que ara s’acosten temps de tribulació per al PP, podria passar que s’hi fessin mudances, desoint la recomanació ignasiana. Esperpent o sainet, no sabem cap on poden girar les coses, però no s’ha de menystenir la possibilitat que Aznar, com un modern Cincinnat, sigui cridat o es faci cridar a posar ordre a l’escenari.

Ara, la seva declaració té la virtut de constituir l’única aproximació significativa a una realitat que els seus -no tan sols els seus- s’han negat a reconèixer, almenys de manera entenedora. El diagnòstic aznarià proclama el fracàs aclaparador del PP i reconeix implícitament l’èxit dels “secessionistes”, ja que, diu, “continuaran el procés”. Aquest diagnòstic és una raresa en el conjunt de reaccions suscitades a Madrid per la jornada electoral del 27-S.

Si l’abismal diferència de lectures entre el que ha publicat la premsa de Catalunya i la dels territoris hostils pogués respondre al fet que els castellans saben castellà però no català, i que els catalans saben les dues llengües, potser hauríem de concloure que, efectivament, Aznar sap català, encara que, per pudor, només parli aquesta llengua en la intimitat.

Sigui com sigui, ¿qui pot dir-nos què hauria fet Aznar per evitar el “pitjor dels escenaris possibles”?