Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Rafa Nadal, Rafel Nadal i l’estelada

L’ambient de la postguerra espanyola i el context personal i professional en què s’hi movia Camilo José Cela podrien explicar el missatge que l’escriptor va enviar a Millán Astray, un militar no contaminat per la sensibilitat ni per la subtilesa. Ara hi ha una emissora de televisió que explica l’aixecament militar com una reacció moralment obligada, contra la gent que destruïa Espanya, etc.

El famós episodi d’enfrontament de Millán Astray amb Miguel de Unamuno hi és contat com una intemperància del rector de la Universitat de Salamanca i un gest de temprança per part del legionari. La reconstrucció de la història oficial de la Guerra Civil continua a bon ritme –al PP no li deu convenir enfrontar-hi la llei de Memòria Històrica.

Del jove Cela addicte al règim franquista se n’ha arribat a parlar a bastament –sempre, pel que sé, amb respecte. La picaresca que impregnava la vida d’aquells joves no justificaria gran cosa, però sí que podria matisar alguns fets amb l’ombra del factor humà. D’altra banda, no s’ha estat tan sever amb Luis García Berlanga, que va anar de voluntari a la División Azul. No es pot matar tot el que es mou. 

Sigui com sigui, la 'boutade' patriòtica de Cela, excrescència d’un moment en què a l’autor li convenia estar ben vist pel règim, fa decennis que ja ha quedat obsoleta. Que ara l’Exèrcit Espanyol de Terra l’hagi recuperada per felicitar Rafa Nadal en perdre el bronze a Rio, és més preocupant, perquè no sabem si la cosa va de sainet o de nostàlgies patrioteres. En tot cas, qui fos que li envià aquestes solemnes paraules potser li volia fer costat en un moment en què el tenista s’havia molestat perquè havia aparegut una estelada a la tribuna. Aquestes coses passen, i Rafel Nadal, que sap tant i que aprèn tan aviat, és estrany que en fes cabal.