Refundar el pacte
Els dos diputats illencs del PSIB-PSOE, Joan Pere Pons i Sofía Hernanz, per ventura hauran fet molt més que salvar l’honor dels seus, en clavar els 'no' a la memòria del Congrés dels Diputats espanyol. Ells i Francina Armengol varen saber mantenir la dignitat en una atmosfera altament contaminada, sotmesa a pressions que per a tants d’altres resultaren, finalment, insuportables. Per a la traïció sempre sorgeixen, com bolets verinosos, tota casta de coartades. En canvi, la fidelitat a uns principis sovint és castigada amb el menyspreu o amb l’oblit: dels bons exemples, no n’ha de quedar ni rastre, no sigui cosa que a algú se li acudeixi de donar continuïtat a allò que encarnaven.
Aquest gest dels diputats socialistes segurament contribuirà a la creació d’un ambient favorable al manteniment de les línies mestres de l’acord de base que permet, ara mateix, un govern d’esquerra a la nostra comunitat. No basta, ja ho sabem, el gest dels diputats per collar bé els diversos interessos i les distintes voluntats de tots els partits en joc. Però hi ajuda. Més ben dit, sense el 'no' dels diputats, s’haurien debilitat les defenses del pacte, que hauria quedat sotmès a l’envestida de tota casta de virus. I n’hi ha prou i més amb els que ja han atacat la convergència governant. Ara, les forces d’esquerra tenen una bona oportunitat per refundar l’entesa.
A punt de passar l’equador de la legislatura, si mirau enrere veureu un paisatge en què no escassegen els encerts ni la feina per guarir les ferides, moltes d’elles encara sagnants, que els governs del PP varen obrir a la pell i a la memòria del país. Però en aquest paisatge també destaquen mancances i excessos, que no permeten definir amb una certa claredat la cartografia del futur. Ja no queda gaire temps per rectificar, a cop de timó si fa falta, el rumb torçat que han pres algunes coses, perquè la manca d’entusiasme de la població que enyorava un país millor no esdevengui, amb el pas dels dies, desafecció.
