Per si algú no sap dir en català ‘sargento chusquero’, vet aquí que avui li podem ser útils: dels militars que pujaven a l’escalafó sense haver cursat la carrera, se’n deia ‘de ciuró’, en aquest cas, idò, sergent de ciuró. És així com Josep Borrell qualificava, no gaire jeroglíficament, Susana Díaz, l’èxit polític de la qual només s’entén en sentir parlar camarades com el seu número dos, Juan Cornejo, o la impensable presidenta de la mesa del Comitè Federal, Verónica Pérez. Pels qui us defensen sereu coneguts.
Qui hagi llegit, diumenge passat, l’article de Manuel Castells a ‘La Vanguardia’, tindrà una visió realment dramàtica de la situació dels socialistes. Castells, amb la seva serena lucidesa i la seva esmolada i precisa paraula, posava al seu lloc Felipe González i els barons del PSOE. I ens feia entendre la guerra de la mediocre baronessa com una operació política de legionari estrateg: com a presidenta d’una comunitat ‘subsidiada’, Susana Díaz no vol sentir parlar de sobiranisme –igual que els seus confrares de comunitats en la mateixa situació–, perquè l’aplicació d’uns criteris fiscals més justos en l’àmbit de l’Estat canviaria algunes coses que posarien en evidència el desgavell oficiat pels socialistes andalusos durant decennis. Seria difícil mantenir, en aquestes noves condicions, el vot més o menys captiu del PSOE andalús.
Aquestes circumstàncies també fan part de l’arruixada encapçalada per Felipe González i Susana Díaz. Si no ens afectàs, n’hi hauria per riure, perquè fa rialles veure ara mateix convertit Pedro Sánchez en víctima/heroi, Josep Borrell en defensor de Sánchez i contra els barons, o fins i tot una dona tan capacitada per al pacte com Francina Armengol.
Si això és un país –segons alguna accepció del diccionari, no ho és–, és un país amb molta mala sort, perquè els seus millors ciutadans gasten les energies en una guerra amb el bàndol encapçalat per Pedro Sánchez, de qui, no fa gaire, aquests mateixos ciutadans no eren capaços de distingir virtut ni habilitat per encapçalar res.
En fi, tot això passarà; i quan puguem reinstal·lar-nos en l’estoïcisme reparador, no ens podrem entendre ni a nosaltres mateixos i ens deixarà perplexos el record d’uns dies en què, per decència –ja veus–, estàvem una mica amb Pedro Sánchez.
