Publicitat
Publicitat

Semblança i revelació del retrat

Alberto Giacometti és la negació universal de la Suïssa que només ha creat el rellotge de cucut i el formatge en porcions. Al seu nom, i just de companys pintors i escultors, hi afegiríem, una mica improvisadament, els del genial Félix Vallotton, Paul Klee, Jean Tinguely, Böcklin o Hodler, per més que ja sabem que quan el cinema encunya una mentida amb gràcia esdevé una veritat imbatible. A pesar de tots aquests noms i els que s’hi puguin ajuntar (Dürrenmatt, Robert Walser i Max Frisch entre els imprescindibles), Suïssa quedà definida a ‘El tercer home’ amb l’eficàcia de la genialitat.

Tothom ha vist els homes de Giacometti que caminen en la solitud més compacta –la geografia de l’esperit. Servidor no faria rànquings de qualitat artística que situassin aquests homes per damunt dels retrats que va pintar, tot cercant una veritat que anava més enllà de les semblances físiques. De fet, aquestes semblances apareixien al quadre en un determinat moment de la creació, però l’artista continuava treballant a l’obra per amagar-les davall de la insistències dels llapis i els pinzells a la recerca del que aquella figura finalment podia revelar.

Quan se’ns fa la foto que sol acompanyar els articles d’opinió –més o menys– en els diaris, se suposa que hem de fer cara d’interessants. O de graciosos o savis. Sempre he tengut una doble dificultat a l’hora de posar cara per als articles. En primer lloc, perquè no sé quina cara he de fer. I, en segon lloc, perquè, més enllà de la meva natural perplexitat davant les coses de la vida, no tenc el do de la simulació. En fi, així em surten cares com la que el lector pot veure aquí, de mitja pena i d’un escepticisme resignat –o m’ho pareix, almanco. Això estaria bé si respongués a la meva voluntat i al meu estat d’ànim. Però només respon a la meva pertinença a l’escamot dels mallorquins empegueïdors, per als quals una càmera atempta sempre contra el seu sentit de la pudícia.

Enveja em fan aquestes persones amb qualitats de simulació. No, però, les que n’abusen i et volen conquerir amb la foto: en aquests casos, em sent expulsat del seu món i privat de pellucar els fruits del seu pensament.

Giacometti tenia raó: per revelar-nos, cal aprofundir en el retrat fins a exterminar-ne la semblança física. Seríem quasi immortals.