Publicitat
Publicitat

Singular i universal per obra de la societat civil

Les raons per les quals floreixen o es marceixen les arts en una època determinada s’han de cercar en l’estat general de coses a la mateixa època. Aquests decennis passats, a Catalunya, s’ha assistit a un procés de creixement i de consolidació de la societat civil -i no d’aquesta que es manifesta als espais públics amb objectius polítics de clara arrel-, que té una de les manifestacions més pregones en el suport que alguns ciutadans conspicus -empresaris en bona part- han donat a la cultura (i, de manera específica, a les arts, i han esdevingut així col·leccionistes o mecenes). Realment, no han fet sinó renovar una tradició ben arrelada al país, però la continuïtat d’aquesta tradició no sempre ha estat garantida, en un temps de ruptures i de mutacions de valors. No els escatimem el mèrit ni el reconeixement.

El col·leccionisme com a concepte aixopluga des de mecenatges generosos fins a activitats purament mercantils que potser no li són ben bé pròpies: no és el mateix col·leccionar obres d’art que invertir en art. Al col·leccionista/mecenes l’empenyen incentius nobles que adesiara assoleixen un destí de gran valor cívic, que cristal·litza plenament si la col·lecció és posada a disposició del públic en general perquè en pugui obtenir, no tan sols el gaudi estètic, sinó, també, una matèria primera d’estudi de les diverses disciplines que convergeixen en l’art. Sense aquest col·leccionista, les arts serien una altra cosa, sotmesa sempre a l’amenaça d’aquesta forma de barbàrie que és l’oblit -i, sovint, la destrucció.

He seguit, com molts de ciutadans, però no tan de prop com hauria estat el meu desig, l’obertura al públic, per etapes, de la col·lecció formada al llarg dels anys pel senyor Lluís Bassat, empresari i teòric de la comunicació publicitària. (Per cert, fins al 22 d’aquest mes de març se’n pot veure una part, la quinta mostra, a la Nau Gaudí, de Mataró). El cerimonial ha estat respectuós amb els artistes i eficaç en la comunicació -el publicista ha donat visibilitat a l’obra del mecenes.

La col·lecció del senyor Lluís Bassat és, en el seu conjunt, una gran obra d’amor que confegeix múltiples aventures no exemptes de picardies promíscues -també en podeu dir eclecticisme-. El denominador comú és el seu temps, i el criteri seguit és el gust personal -la passió-. Afortunadament, aquest gust personal no estava contaminat pel renou i la fúria del gran mercat, de manera que el col·leccionista ha sabut escoltar la remor de la pintura i l’escultura vernacles, incloses aquelles que es desenvolupaven en uns llenguatges que, no tan sols no eren els predominants, sinó que eren anatematitzats per la voluntat encegada de modernitat, d’homologació literal amb els moviments que aixecaven més elogis de la crítica i més dòlars en les galeries i les subhastes.

Així, al costat de Miró, Picasso, Manolo Millares, Tàpies o René Magritte, aquesta col·lecció integra, com una història amb personalitat pròpia, una amplíssima representació del primer Guinovart -i de la seva evolució posterior-; i un bon conjunt d’obres d’artistes com Miquel Vilà, Serra de Rivera, Gerard Sala, Artigau, Arranz Bravo, Bartolozzi, Boix, Heras, Armengol..., artistes que els gestors culturals havien deixat en una certa intempèrie històrica i que haurien pogut caure en risc de ser oblidats qui sap fins quan. El relat oficial de la pintura contemporània del país ha anat molt a cavall dels aires parisencs i després dels novaiorquesos, i ha nodrit les instal·lacions museístiques amb uns continguts propers a la clonació. Aquest fenomen ha produït arreu d’Europa museus d’art contemporani que embolcallen l’espectador en un sopor avorridíssim. Veure en una ciutat de província txeca, posem per cas, una versió depauperada del que ja has vist al Pompidou, al MoMA o a la Neue Nationalgalerie és una experiència descoratjadora. Veure-hi bona pintura local, en canvi, és prou estimulant.

Aquesta política cultural, en la qual molt pocs prenen decisions molt voluminoses, havia conformat un panorama amb llacunes més o menys extenses, que finalment poden ser salvades gràcies a decisions estrictament personals (o de parella, com és el cas). El mecenatge, aquesta expressió poètica de la societat civil, ha estat més sensible a l’art local -n’hi ha que no sigui d’enlloc?- que no les mateixes institucions. És així com s’ha ampliat el relat de l’art contemporani a Catalunya: un art que és universal perquè també és profundament singular, com es va proclamar a Frankfurt la cultura tota del país.