Ara per ara, no podem fer res per evitar les catàstrofes naturals, llevat de no atribuir aquesta categoria a les conseqüències del cas Castor, induïdes per l’home/cobdícia, com també ho són no pocs moviments de terra derivats d’explotacions petrolieres. Podríem parlar igualment de les grans catàstrofes no tan naturals produïdes per canvis en el funcionament del planeta atribuïbles al seu escalfament per l’activitat humana. No ens hauríem de precipitar en la qualificació de ‘naturals’ en voler entendre grans i petites catàstrofes només perquè s’expressen de manera semblant a aquelles sobre les quals no tenim cap domini malgrat que en tinguem coneixements.
I què podem fer per redreçar el curs de la Humanitat per orientar-la cap a camins de justícia, de pau i de fraternitat? No ens és moralment permès deixar de fer el més mínim gest que, encara que sigui en una dimensió desconeguda, pugui contribuir a aquest fi. Però ens aclapara la mínima capacitat d’intervenció que tenim les persones en el curs dels esdeveniments polítics mundials. Què pots fer per atenuar el dolor causat per l’Estat Islàmic, per les màfies d’arreu del món, per la guerra que no atura, per la deshumanització del poder i el sotmetiment de pobles sencers?
Però la nostra descoratjadora indefensió no ens hauria de menar a la capitulació: aquí mateix, a Mallorca, a Palma, a Son Gotleu, una rata mossega la cara d’un nin que dormia. Aquesta infàmia ens cau massa a prop perquè ens en puguem desentendre. El fet vol proclamar l’existència d’un context social en el qual poden succeir aquestes misèries. Contra la formació d’aquest context o per a la seva eradicació, bé devem poder fer alguna cosa: depèn de persones que s’han sotmès a les nostres urnes més directes, i tots estam en condicions per recordar-los que tenen uns deures indefugibles.
No podem malbaratar el poder de les urnes.
