'La Capital del Dolor' (Paul Éluard) es trasllada d’un punt a l’altre dels mapes. Hi esclata amb l’atrocitat de què pot ser capaç l’ésser humà quan ha mutat en soldat a les ordres dels heralds a la Terra d’un Déu del foc i de la mort. Els cristians haurien de fer llarga memòria per reconèixer-se en aquests éssers devastadors en nom d’una Veritat de tal abast que els seus portadors tan sols la poden explicar per la destrucció. Però el reconeixement del Mal en la forma com el varen incorporar els nostres avantpassats, tot i que ens condemna al vertigen històric, no ens ajudarà a la comprensió de les noves formes que ha pres.
Ara, la Capital del Dolor és Barcelona. La proximitat i el coneixement que en tenim ens ofereix un nou punt de vista per comprendre l’horror que incendia els somnis de pau. Una part de les Rambles s’hauria de dir Rambla dels Illencs: aquest passeig era l’entrada a Barcelona de les persones de les nostres illes que, per una raó o l’altra, sojornaven a la ciutat. S’hi sentia xerrar molt amb els registres propis del nostre petit país insular. Als carrers que sortien de les Rambles hi trobaven quarto compartit els estudiants, que conquerien així la barriada. A la majoria els costava molt d’ampliar aquest domini. Bastants s’hi han quedat per sempre. La Rambla és molt nostra.
Servidor he mantingut una relació estreta amb Barcelona de fa més de cinquanta anys. L’experiència que tinc de la part baixa de la ciutat descansa sobre les vivències que n’he acumulat i sobre algunes lectures, de les quals ara mateix em vénen al cap 'La motocicleta', d’André Pieyre de Mandiargues, o 'Diari del lladre', de Jean Genet. Però potser la que em va deixar la saliva més amarga fou 'Carrer de Robadors', de Mathias Enard: no t’agrada que un llibre faci circular versemblantment jihadistes per la teva ciutat –Barcelona és la meva ciutat, al capdamunt d’unes altres sis o set ciutats a les quals podria entregar (o xuclar) els meus darrers anys de vida.
Si feis la prova de substituir per un instant els noms dels morts de les Rambles pels noms de bons amics barcelonins que pugueu situar mentalment al lloc dels fets, potser sentireu més immediata la barbàrie. Entendríem millor, per ventura, sentiríem en carn viva que ens han matat un poc a tots.
