Publicitat
Publicitat

CORRENTIA

Tudar doblers

El Govern gastarà 76.000 euros en el foment de l’ús del català al carrer. No sé si són molts o pocs euros, considerada aquesta quantitat fora del context que li correspon. Però sí és segur que, posada amb relació a l’estat de coses observable per  qualsevol ciutadà, és desorbitant. Un euro públic mal gastat és una quantitat enorme. 76.000 euros són una barbaritat.

El que converteix aquesta quantitat en astronòmica és que es destina a millorar un estat de coses que el mateix Govern té abandonades. Fa vergonya anar a un centre de salut i comprovar que les parets et parlen com ho haurien pogut fer durant el tardofranquisme, quan el català ja havia conquerit alguns espais, alguna escletxa testimonial. Els avisos, els consells que se’t donen per millorar la teva salut o per alentir-ne l’afebliment són vehiculats mitjançant cartells o simples comunitats quasi exclusivament en castellà. Pos aquest exemple perquè el conec directament, però directament també pot comprovar tothom com les administracions públiques no sempre atenen adequadament la seva obligació de fomentar l’ús del català, etc.

Un dels mals de la nostra política rau en la manca de polítiques coherents: que, en el seu avanç, no deixin al darrere illots, illes o continents en un estat que desmenteix els nous objectius. Matisem immediatament: aquest mal no és característic de la nostra política: ho és de totes les polítiques conegudes fins ara mateix. Però la nostra la tenim a l’abast, les seves incongruències apareixen davant els nostres ulls amb tota claredat, ens toquen el viu.

La figura de l’assessor, que cobreix un espectre tan ampli de funcions i de disfuncions, s’hauria de correspondre amb la persona experta que, no tan absorbida pel dia a dia, manté una visió de conjunt amb la perspectiva suficient per detectar anomalies des del moment en què comencen a manifestar-se. L’exercici del poder, lamentablement, redueix l’angle de visió del polític, afectat per les solemnes beneitures de cada dia i pels interessos de partit.

Pagaria la pena que, abans de gastar un o 76.000 euros, el govern fes allò que és al seu abast... i de franc. Llegir la notícia d’aquesta campanya a la sala d’espera del teu metge de la sanitat pública et fa sentir en un país sense cap ni peus.