Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Els bisbes

De vegades t’ho han de dir els de fora perquè tu, de tant de veure-ho, ho incorpores al paisatge de la teva quotidianitat i ja no hi repares. Uns francesos m’han preguntat per uns mitjans de comunicació que han qualificat d’extrema dreta. Quan els he respost que pertanyen a la Conferència Episcopal Espanyola, ho han entès tot d’una, perquè encara relacionen l’Església catòlica espanyola actual amb la que beneïa canons de Franco i feia la salutació dels falangistes. Aquella església que acompanyava el ‘Generalíssim’ sota pal·li.

No és fàcil fer-los entendre que aquella església ja ha passat a la història i que l’actual malaveja per assolir sintonies amb el papa Francesc –per dir alguna cosa, ja que no en tenim indicis suficients ni suficientment explícits. En tot cas, entre l’Església –perdó, les jerarquies– catòlica que s’espera que arribi a la modernitat vaticana i la Conferència que manté aquests mitjans de comunicació hi ha un desfasament aparatós. Potser respecte d’uns anys enrere, quan les ones ‘populars’ incitaven ininterrompudament a l’odi, s’ha notat un alè molt lleu de temprança, però aquests mitjans continuen situats a l’extrema dreta de la dreta espanyola, ja prou extremada de natural.

En tot cas, no diria ningú amb dos dits de front que aquests mitjans serveixin primordialment a la propagació del missatge evangèlic, única finalitat que justificaria la possessió de mèdia per part de l’Església. Aquesta és una de les coses que convé tenir clares: la Conferència Episcopal, a través dels seus mitjans, treballa a favor del partit polític que no fa res per aturar els desnonaments, per exemple. Està al costat dels bancs, en aquesta i altres qüestions, de manera que és problemàtic destriar-hi ni que sigui un rastre evangèlic. Els bisbes no ho poden ignorar, seria de beneits creure que ho ignoren. Em referesc a tots els bisbes, també als que tenim més a prop i fan pastorals que s’han de llegir a les parròquies –pastorals que sovint supuren una hipocresia veritablement sumptuosa.

Com és possible que contradiccions tan bastardes s’insereixin a la nostra quotidianitat i ja ni quasi hi reparem? Precisament per això es mantenen vives i quasi invisibles davant dels nostres ulls, fins que arriben uns amics francesos i et fan una pregunta.