Els dirigents del partit no dubtaven de la idoneïtat de A per encapçalar la llista a les municipals. Era jove (quaranta-cinc anys), el seu físic, més àgil que robust, es movia embolcallat per una mena d’aura informal que atreia les dones, que desitjaven tenir amb ell una aventura efervescent –una nit, almenys–, i els homes, que haurien anat amb ell de copes a un pub a mitja tarda. La seva formació cultural era la justa perquè ningú se’n pogués sentir aclaparat. Quan un dirigent digué que tenia carisma, un altre el va corregir: Té 'punch'. Era ben conegut a la ciutat, queia simpàtic als vells i tenia una habilitat quasi diabòlica per connectar amb els joves.
Just abans de fer-se públiques les llistes, el secretari general del partit va rebre una telefonada femenina i anònima, amb accent holandès: si A era l’elegit, com ja estava acordat, ella el posaria al centre d’un gran escàndol fet de materials diversos: la doble vida del candidat 'in pectore' estava afectada de lleu, però acreditada corrupció, de deixada de responsabilitats –hi havia una família secreta i abandonada a Rotterdam–, consum i tràfic intermitent de droga –a petita escala, reconegué la veu–, a més d’algunes retencions policials i altres successos que no afavorien la imatge de ningú que no volgués fer carrera als baixos fondos. Ell ho negà tot.
Disciplinat, mediocre, rutinari i servicial, B va ser una solució d’emergència –la llista semblava destinada al naufragi. Era un home trist, ho sabia. Al seu pas tothom establia una distància de protecció contra aquella feixuga opacitat que emanava de la seva persona. Va dir que acceptava la proposta com un servei al partit, com una immolació.
No se sap encara quina espècie de miracle s’obrà la nit del primer míting, quan una veu desconeguda emergí de l’obscuritat de les seves entranyes i s’expandí per l’espai amb la força que enlaira la paraula dels profetes. Els dirigents quedaren de pedra. Mesos després, ell quasi no gosava entrar al despatx d’alcaldia en haver estat elegit batlle. Ho va fer demanant perdó pels errors que cometria en el futur, però al cap de tres setmanes no s’explicava com havien pogut funcionar la ciutat i el món fins ara sense ell. Ni tan sols reconeixia, al seu fur intern, l’ajuda de la còmplice holandesa.
