OPINIÓ
Portada 08/08/2015

El guepard

2 min

La mort l’havia resquitllat, però, com diu tothom, ell és fort com una roca. Així i tot, quan la mort et resquitlla, no ho fa debades. Cinc mesos d’internament hospitalari amb quatre intervencions quirúrgiques l’han deixat en cadira de rodes, des d’on ara haurà de contemplar el món. Ha promès a la família i als metges que no intervendrà més en la marxa de les coses, però aquest propòsit no ha generat gaire confiança. En tot cas, d’això se’n parla aquesta nit amb eufòria imaginària. És la festa que cada estiu, des de fa més de trenta anys, reuneix amics i coneguts als jardins del seu casal a Cala Guala.

Fort com una roca, la fortalesa agitada per un desassossec que convertia la seva vida en un cap de fibló... Aquesta fortalesa per la qual ara tothom li augura progressos miraculosos havia trobat una vàlvula d’alleujament en les caceres africanes. De com hi anava i de què hi feia, no en parlava ni amb els seus. Els estranyava que aquell relaxament dels primers dies després de la tornada donassin pas a una sobreexcitació que es projectava en els negocis i en la vida familiar.

Però quan s’esdevingué la desgràcia que l’havia assegut a la cadira de rodes, la seva dona, amb l’ajuda d’un secretari, pogué resseguir les passes del seu últim viatge a Àfrica; i havia entrat en contacte amb l’organitzador de les caceres furtives en les quals participava el seu marit. Així és com la seva dona va poder fer el tracte amb l’empresari furtiu.

Ell se’n recorda bé, dues llàgrimes li guaiten adesiara quan el record porta una dosi massa densa d’emoció. Aquella nit d’estiu, irrompé a la festa l’alemany organitzador de caceres furtives, un ajudat seu –d’indígena, el qualificà inapropiadament– procedí a desempaquetar l’obsequi amb el qual la seva dona volia empeltar-li nova vida: era el cap dissecat d’un guepard, fixat en un suposat escut d’armes. L’obsequi causà sensació, tothom felicità la dona, quina gran idea que has tengut, Lola.

Ara ell contempla la pluja que cau a torrentades darrere les vidrieres. Cada dia se sent més vegetal, aquesta vida ja no té sentit. Adesiara mira de reüll el cap del guepard, recorda per un instant l’animal viu i el seu pas ondulant, però ha enfosquit la memòria de l’episodi posterior. Company, amic meu, em fas enveja, murmura.

stats